Societat, professions i els nous residents

• Amb motiu de la publicació del llibre Hipòcrates XXI. Idees sobre el sentit i la pràctica de la medicina avui, el seu autor, el metge de família Carles Blay, exposa en aquest article un resum d’algunes de les principals idees de l’obra.

És obvi que vivim temps estranys. Accelerats, sorollosos i emocionalment fatigants. La informació es transmet frenèticament, sovint desproveïda de context, jerarquia o prudència. Les xarxes amplifiquen la indignació, la simplificació i el judici immediat alhora que erosionen les capacitats d’atenció, escolta o reflexió. Cada opinió aspira a equiparar-se amb la veritat,  l’ecosistema comunicatiu es polaritza, i el descrèdit envers els interessos dels líders i les institucions campa lliurement.

En aquest context, necessitem estructures que promoguin confiança, cohesió i esperança cíviques. Que actuïn com a espais útils, íntegres i fiables enmig de tanta volatilitat i incertesa. 

No són pocs els pensadors que afirmen que les professions poden complir aquesta funció. No només perquè aporten expertesa tècnica, sinó perquè poden articular una determinada manera d’entendre la responsabilitat i el servei al bé comú. Les professions no són únicament ocupacions altament qualificades, són també institucions morals. Una mena d’interstici vertebrador de la societat, que aporta coneixements singulars i, simultàniament, un entorn de valors, normes i maneres dignes d’exercir l’autoritat que la ciutadania els atorga.

Allà on preval el populisme, la mercantilització i la degradació del debat públic, les professions poden actuar com un contrapès que preservi el  discerniment, la vinculació deontològica i el compromís amb la col·lectivitat.

El doctor Miquel Bruguera, que va ser president del CoMB, sol afirmar que la medicina podria ser un epítom professional ja que, per exercir-la bé en qualsevol de les seves especialitats, cal conciliar dominis científics, ètics, docents, relacionals, socioculturals i, fins i tot, espirituals.

Fer de metge no consisteix únicament a aplicar l’evidència, tenir coneixements científics sofisticats i dominar habilitats tècniques complexes. La medicina incorpora una expectativa singular: més enllà de la perícia clínica, la societat n’espera seny, honestedat, implicació, confidencialitat i sensibilitat davant la vulnerabilitat humana.

I és probable que aquesta expectativa s’estigui satisfent prou bé: tossudament, les enquestes col·loquen els metges i metgesses de casa nostra al capdamunt dels rànquings de les professions amb més reconeixement. No és aquesta una dada menor en una època marcada per l’escepticisme i la fragilitat dels referents col·lectius.

És esperançador que els valors tradicionalment atribuïts a la medicina i que sustenten el seu contracte social continuïn essent prioritzats pels professionals, tal com informen enquestes col·legials recents. Segons aquests estudis, la societat catalana pot confiar que els metges volem seguir atenent amb competència i sentit humanístic. A més, les dades constaten que les virtuts mèdiques clàssiques també són reivindicades pels col·legues més joves i pels col·legiats nouvinguts d’altres territoris.

Amb el canvi de segle, el sentit de la professionalitat ha incorporat nombroses capacitats que caracteritzen el metge contemporani. En són exemples el retiment de comptes, les habilitats relacionals, les competències en reflexió i judici contextual, les decisions compartides i centrades en les persones, la pràctica col·laborativa, la gestió de la complexitat i la incertesa, la intel·ligència ètica, l’exercici del lideratge, el sentit poblacional de la praxi, la capacitació digital o les actuacions d’autocura. Tots aquests àmbits conviuen al calaix de sastre de les anomenades metacompetències, competències transversals o soft skills.

Hi ha consens a l’hora d’afirmar que en el moment actual, quan les innovacions tecnològiques poden transformar de manera disruptiva la manera d’exercir la medicina, són aquestes “noves” capacitats les que donaran sentit i pervivència a la nostra professió. Resulta paradoxal, per tant, que encara tinguin poc pes en la formació de grau i postgrau.

Escau la reflexió aquests dies en què s’incorporen els nous residents. El futur de la medicina i el lideratge davant dels canvis que la professió viurà les properes dècades pertany a aquesta cohort. Tot plegat representa un desafiament apassionant, i alhora factible, per als tutors que ara els acullen i que els acompanyaran en el seu creixement professional.

Hi ha raons per confiar en una medicina capaç de continuar garantint competència clínica, humanitat i compromís cívic. En bona part, això dependrà de com les noves generacions mèdiques aprenguin dels seus referents. En bona part, per tant, continua estant a les nostres mans. 

Carles Blay. Facultat de Medicina. Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya.