Gestió de baixes laborals: propostes de millora

El volum de baixes laborals per incapacitat temporal (IT) ha assolit, al nostre entorn, màxims històrics els darrers anys. Per parlar d’aquesta qüestió, la revista COMB ha plantejat una conversa a tres bandes entre professionals de les especialitats més afectades per aquest increment: la psiquiatra, cap de la Secció de Psiquiatria Comunitària de l’Hospital Clínic i coordinadora del Centre de Salut Mental d’Adults Esquerra de l’Eixample, Myriam Cavero; el metge rehabilitador i director del departament de Medicina Física i Rehabilitació a l’Hospital Egarsat, Joaquim Chaler, i el metge de família, director de l’EAP Sardenya i vicepresident del CoMB, Jaume Sellarès.

JAUME SELLARÈS (JS) – Les dades mostren que les baixes estan augmentant d’una manera considerable, tant a Catalunya com als països del nostre entorn. Teniu aquesta percepció?
MYRIAM CAVERO (MC) – En l’àmbit de salut mental, les baixes han augmentat molt significativament, sobretot, després de la pandèmia i, especialment, les relacionades amb l’estrès i trastorns adaptatius.
JOAQUIM CHALER (JC) – Pel que fa a les patologies musculoesquelètiques, també han augmentat molt. Una de les causes principals és que hi ha un vas comunicant entre els problemes musculoesquelètics i la kinesiofòbia, o por a fer exercici, i el fet que no tenim eines per abordar d’una manera eficient el gran volum de pacients.

JS – Amb els recursos que actualment té el sistema, creieu que hi ha prou agilitat per gestionar les baixes?

MC – Davant d’un malestar emocional, no cal anar directament a l’especialista en salut mental. A Catalunya, tenim un model escalonat d’atenció a la salut mental, que comença amb el metge de família i on, a més, dins del Programa de Col·laboració entre Salut Mental i Atenció Primària (PCP), psiquiatres, psicòlegs clínics i infermeres de salut mental ens desplacem als centres d’atenció primària un dia a la setmana. Aquest sistema és àgil perquè es poden fer interconsultes. A més, als CAP ara hi ha la figura del Referent de Benestar Emocional Comunitari (RBEC), que valora malestars o situacions vitals que no són trastorns mentals i que podrien millorar amb un recurs psicoeducatiu o comunitari, sense necessitat de medicar ni de fer baixes laborals prolongades.

JC – Augmentar recursos de rehabilitació seria essencial, però els metges dels equips de primària han de ser centrals. Portar fisioterapeutes als centres de primària ha tingut una resposta heterogènia, perquè no hi ha hagut un camí estandarditzat. El problema és que els rehabilitadors tenim dades sobre morbiditat i mortalitat, però no sobre quin grau d’afectació funcional tenen els pacients i com abordar-los per fer una intervenció de poca intensitat o bé enviar-los a l’especialista. Hauríem d’interaccionar més amb la primària, d’una manera interdisciplinària, sostinguda i estructurada per anar compartint eines i donar una atenció més individualitzada i efectiva. I també intentar buscar recursos i compartir-los.

JS – La gestió de les baixes laborals comporta un procés que té dues parts diferenciades: el diagnòstic, que és un acte mèdic, i el tràmit administratiu, que garanteix que el treballador pugui seguir cobrant el seu salari. Per això, hi ha països on funciona la declaració autoresponsable: una persona malalta no està en condicions d’anar a treballar, però ja sap el que té; no li cal un diagnòstic, només el tràmit. La llei actual obliga que aquest acte administratiu també l’hagi de fer un metge, el que sobrecarrega l’atenció primària i fa augmentar les llistes d’espera. Si traguéssim de la primària la gestió de les baixes laborals de curta durada, seria com, si de cop, tinguéssim 133 professionals més treballant a temps complet. Vosaltres, que veieu casos més evolucionats, amb diagnòstics més severs i baixes llargues, teniu la sensació que teniu el suport de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) o no hi interaccioneu?

MC – No sé si a l’ICAM hi ha poc personal i estan desbordats. El fet és que tenim molts pacients amb baixes prolongades, molt llargues, que cronifiquen el pacient i dificulten que torni a treballar. L’ICAM hauria de ser un factor clau per evitar-ho. A vegades, el pacient va a grups psicoeducatius de RBEC o  psicoterapèutics de psicòlegs clínics, es troba molt millor i el metge de família valora la incorporació laboral, però llavors apareix un desbordament emocional i el pacient no s’hi veu capaç. En això, les empreses tindrien alguna cosa a dir i a fer, per exemple, facilitant una incorporació progressiva, que no fos total d’un dia per a l’altre.

JC – Hi ha molts problemes socioeconòmics i laborals que no hem d’esperar que l’ICAM solucioni. A les mútues hi tenim molta relació. La seva feina fonamental és determinar el grau d’incapacitat amb la informació, però, a vegades, no ens entenem i enviem un pacient amb una proposta i ens envien la contrària, anem fent ping-pong i això mai s’hauria de fer: és devastador des del punt de vista de maneig del pacient. Hauríem de tenir uns canals de  comunicació estructurats i permanents. Però quan arribem a l’ICAM, el problema ja s’ha fet gran. Hauríem de començar abans.

JS – A vegades culpem l’ICAM com a institució, però hem de ser conscients que els companys que hi són tenen molta feina i són molts menys dels que eren. D’altra banda, en l’àmbit osteomuscular, hi ha pacients que necessiten una prova o una intervenció per recuperar-se i fer una rehabilitació posterior, però estan a la mateixa llista d’espera que la resta. Com veuríeu que s’establís algun mecanisme o circuit específic per agilitzar aquests casos?

JC – Hi ha una cosa que no és molt popular, però que ja s’ha plantejat: la col·laboració de les mútues d’accidents amb la sanitat pública per agilitzar aquests processos. Tot i que hi ha la dificultat de no compartir història, a les mútues tenen la potestat de fer un control de les baixes i aquests recursos poden treure feina de la sanitat pública. Qui ha de manar és el metge de família, que coneix el pacient, però aquest podria coordinar-se amb un especialista de la mútua per agilitzar intervencions quirúrgiques o processos de rehabilitació.

JS – Si haguéssiu de fer una carta als reis respecte de les baixes i les incapacitats, què demanaríeu específicament des de la vostra especialitat?

MC – Seria molt llarga... Demanaria més recursos, que puguem treballar amb la primària. I també demanaria més psicòlegs clínics, perquè no cal medicalitzar moltes d’aquestes patologies, per exemple, les situacions d’estrès. Un psicòleg clínic no és un acompanyament o un suport, sinó que ofereix una teràpia cognitivoconductual, un treball per objectius.

JC – La meva inclouria donar molta més formació a tots els clínics sobre la disciplina de la rehabilitació i de l’aplicació d’exercici per a la cura de les malalties. També estructurar-ho tot d’una manera interdisciplinària i amb una comunicació fluïda per reforçar els recursos de rehabilitació i avaluació objectiva de la discapacitat i poder ser eficients i eficaços en diferents nivells i xarxes assistencials. 

Accés al vídeo complet.