L’acreditació del professorat clínic i el futur de la formació mèdica

• La jubilació massiva de metges que són professors deixa un buit que cal omplir amb qualitat i urgència, però el sistema català d’acreditació no facilita aquest relleu

Entre 2017 i 2026 s’haurà jubilat el 55 % del professorat de Medicina vinculat a institucions sanitàries, és a dir, els professors universitaris que treballen principalment com a metges assistencials. El dèficit estimat a tot l’Estat espanyol és de 2.600 professors vinculats. Catalunya viu un moment decisiu per al futur de la formació mèdica, amb propostes d’increment de places i obertura de noves facultats. El degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB) i membre de la Junta de Govern del CoMB, Antoni Trilla, alerta que “ens trobem davant d’un escenari preocupant: la manca de professorat per al grau de medicina, especialment en les àrees clíniques.”

A Catalunya, la jubilació massiva de metges de la generació del baby boom que són professors està deixant un buit que les facultats de Medicina necessiten omplir amb urgència. Però el sistema català d’acreditació universitària, gestionat per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU), no facilita especialment aquest relleu, fet que amenaça la qualitat de la docència en Medicina, perquè no reconeix allò que fa única la formació clínica.

L’AQU utilitza actualment un model d’acreditació concebut per a disciplines sense —o amb molt poca— activitat assistencial. Per això, atorga un pes molt important als mèrits d’investigació: publicacions, captació de projectes de re cerca i trajectòria científica. Aquests requisits aplicats a la medicina clínica, resulten clarament insuficients, ja que no permeten valorar allò que és essencial per ensenyar bé la pràctica clínica: l’experiència professional. 

Formar bons metges no consisteix només a transmetre teoria. Requereix experiència assistencial real. Fer docència en Medicina és comprendre la complexitat de cada pacient:

• ensenyar a gestionar la incertesa clínica, 
• transmetre habilitats comunicatives i de relació, 
• prendre decisions en escenaris amb implicacions ètiques i legals, i
• interpretar signes que no apareixen en cap manual. 

Cap d’aquests elements es valora adequadament en el model actual de l’AQU. A més, la capacitat docent tampoc té un pes específic rellevant, fet paradoxal, reflectit en la mateixa nomenclatura de les acreditacions per ser professor permanent laboral: recerca i recerca avançada.

La docència actual en medicina requereix dominar eines com la simulació clínica o l’Aprenentatge Basat en Competències (ABC), un model que no pregunta “què sap l’estudiant”, sinó “què sap fer amb allò que sap”, fet que requereix docents amb experiència assistencial i preparació pedagògica adequada. Això genera una situació greu: excel·lents docents clínics, reconeguts pels seus parells, per les seves universitats i pels estudiants, no es poden acreditar perquè no acumulen prou mèrits estrictament investigadors.

A la resta de l’Estat, l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA) contempla —encara que amb limitacions— la trajectòria docent com a part rellevant del procés d’acreditació. És un sistema també millorable, però reconeix que l’experiència docent és part essencial de la carrera acadèmica. Això deixa Catalunya en desavantatge: professionals clínics que poden acreditar-se per ANECA no poden fer ho per l’AQU.

Les conseqüències són evidents. Si el sistema només admet perfils amb una trajectòria investigadora bàsica o translacional, les facultats corren el risc de veure’s obligades a incorporar com a professors clínics professionals sense la necessària experiència assistencial. I això té implicacions directes. La medicina que s’aprèn només als llibres o a la xarxa no prepara per a la realitat del sis tema sanitari, ja que la pràctica clínica no és complementària a la docència, sinó que n’és l’essència. Els estudiants necessiten referents que hagin viscut la pressió, els dubtes i la responsabilitat de la decisions clíniques en el món real.

A aquest desequilibri, s’hi suma un rep te estructural: molts professors formats en un model on la docència clínica és central s’estan jubilant. Si l’AQU continua sense facilitar que les noves generacions de clínics accedeixin a places docents, el buit serà inevitable i profund.

Per això, des del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), demanem a la consellera de Recerca i Universitats que impulsi canvis en el sistema d’acreditació actual, per trobar uns criteris d’acreditació específica que valorin de manera equilibrada l’experiència assistencial, la qualitat i la trajectòria docent —incloent-hi l’avaluació dels estudiants i de les universitats—, l’activitat investigadora i acadèmica i la contribució a la formació clínica i al sistema sanitari. Això no significa rebaixar l’exigència, sinó adequar-la a la realitat d’una disciplina que combina ciència, pràctica, responsabilitat i relacions humanes.

La recerca és imprescindible per al progrés de la Medicina, però investigació i docència clínica no són competències equivalents ni intercanviables, com tampoc són incompatibles. Els estudi ants necessiten professors que puguin transmetre rigor cien

tífic i inquietud per la innovació, però també allò que només s’aprèn al costat del pacient. Si no som capaços, treballant conjuntament, d’ajustar millor el sistema d’acreditació per a Medicina, correm el risc que la formació mèdica a Catalunya perdi la seva identitat més valuosa: l’arrelament a la pràctica clínica i al servei de les persones. És ara quan cal actuar. Aquest és un repte urgent i una responsabilitat compartida per tots els esta ments implicats.