Se sap que a la Baixa Edat Mitjana hi havia dones que exercien tasques sanitàries a la Corona d’Aragó. És més clar i freqüent en el cas de les llevadores, entre les quals tenien més prestigi les jueves i de les quals almenys cinc ho foren de la mateixa casa reial. Se sap també el nom de la cirurgiana reial, Cahut, de València, documentada el 1332. Igualment hi ha altres jueves autoritzades per fer de metgesses, per ordres de Pere III. Cardoner esmenta els noms de na Ceti, jueva metgessa de València; na Floreta ça Noguera, de Santa Coloma de Queralt; na Bellaire i na Plana, jueves de Lleida; na Reginó de Barcelona, i Bonanada, llevadora valenciana.

En temps de Joan I, final del segle XIV, coneixem els casos de Francesca, de Barcelona, vídua del mariner Berenguer ça Torra; Blanca, de Barcelona, i Ramona Deulofeu, de València. En algun cas l’autorització s’estén als parts, a prescriure medicaments a prenyades i parteres, també als nens i àdhuc als adults.

El 1407, en temps del rei Martí, estava documentada, arran de l’inventari dels seus béns després de la seva mort, Margarida Tornerons, cirurgiana de Vic. Més endavant hi ha les autoritzacions per a Antònia de Sancta Suffia, el 1420, i una donna Antònia, el 1460. En aquests casos cal dir que hi havia autorització d’exercici, però no s’esmenta cap tipus de titulació ni de formació més enllà de la pràctica.

El paper sanitari de la llevadora, de formació estrictament pràctica, va ser important durant l’època moderna (segles XVI-XVIII) i sovint se les troba esmentades als registres parroquials en ocasió dels bateigs de necessitat, fets en nadons amb risc immediat de mort. Algunes apareixen esporàdicament, però d’altres tenen una llarga trajectòria, durant bastants anys, en una mateixa vila. És, de fet, la primera professió femenina documentada de manera habitual als registres parroquials.

Dins d’aquest record antic cal esmentar el nom de Josefa de Amar, erudita aragonesa de finals del segle XVIII, l’època de la Il·lustració, que pels seus mèrits fou elegida “socio libre” de l’Acadèmia Mèdico Pràctica de Barcelona (precursora directa de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya) al novembre de 1790.