Aquesta obra mostra molts dels cànons d’edició propis d’un conte, tant pel que fa al format d’àlbum il·lustrat, com al gramatge del paper i la proporció entre els textos breus -amb lletra d’impremta - i els dibuixos acolorits de Michelle Veneziano. En funció de les seves característiques els contes solen tenir com a destinatària una franja d’edat recomanada, en aquest cas entre els 3 i 6 anys; el llibre serveix tant per explicar-lo com per a llegir-lo.
La menuda Arlet comparteix molt bones estones amb la iaia, a la què estima amb bogeria. A causa d’un traumatisme es posa de manifest l’alzheimer de la superiaia; a partir d’aquell moment tots canvia, però la mare ajuda a integrar i normalitzar la malaltia entre ambdues, el què permet continuar la seva relació. La música, una cançó que les unia, manté el nexe amb la iaia i pren protagonisme.
La narració, tant l’escrita com la il·lustrada, acompleix totes les finalitats d’un conte i, alhora, ensenya a relacionar-se amb una persona gran amb la malaltia. En cap moment s’hi diu el nom de la iaia, de la superiaia: podria ser la de qualsevol infant a qui se li conti aquesta història.
És absolutament recomanable com a conte i també quan convé per la seva utilitat familiar. I no oblidem que alhora col·laborem a una tasca solidària.