El poeta considera que aquesta obra té encaix dins la Medicina Narrativa, un corrent que, mitjançant la narrativa i la poesia, promou l’empatia i comprensió de la malaltia i la mort entre pacients i sanitaris. Des d’aquesta perspectiva, ofereix un poemari basat en l’experiència de la vellesa, la malaltia i la visió de la mort.
El pròleg, extens, és a càrrec de Miquel Lluís Muntané i Sicart, professor de Ciències de l’Educació de la UB i personatge amb una llarga trajectòria humanística, literària i sobretot poètica. Hi defensa la poesia com a mitjà per escriure des de les emocions sobre la vida, la fragilitat de l’ésser, la decadència i la fi. A continuació, l’autor escriu una introducció que cus la seva obra poètica, madurada durant deu anys, i li dona tot el sentit que encalça.
Tal vegada haguessin calgut moltes pàgines de prosa per escriure un llarg assaig que la poesia pot resumir amb la concreció que l’autor assoleix mitjançant l’orfebreria dels mots: cadascun encercla un univers i el misteri del temps. L’obra, molt recomanable, es clou, com uns ulls que s’acluquen, amb el capítol “El vent a la posta”, d’haikus no canònics, i ho resumeixen tot.