Format en la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic, on es va llicenciar el 1966, especialista en Medicina Interna i Pneumologia i doctor per la UAB, va desenvolupar la seva carrera a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i, sobretot, a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, on va dirigir el Servei de Pneumologia des del 1983 fins al 2012. Des del 1994 va codirigir amb el doctor J. Ruiz Manzano, el Servei de Pneumologia del Centre Mèdic Teknon de Barcelona.
La seva petjada científica va ser de primer ordre. Va contribuir a la introducció del tractament neoadjuvant del càncer de pulmó, publicada en el New England Journal of Medicine, i va ser pioner a Espanya en la implantació de la CPAP i de la tècnica de l’EBUS. Va impulsar línies de recerca en fibrosi pulmonar, sarcoïdosi i MPOC, i va presidir catorze simposis internacionals monogràfics sobre MPOC que durant anys van ser una referència mundial. Autor de més de tres-cents articles i d'una quarantena de llibres, director de 19 tesis doctorals i formador de 32 promocions d’especialistes MIR, mai va abandonar la recerca: el 2025 encara signava un article a l’European Respiratory Journal. Va presidir la Societat Catalana de Pneumologia i el Comitè Científic de la SEPAR, i va formar part de comissions assessores del Govern espanyol i de la Generalitat de Catalunya.
Metge d’extraordinària lucidesa i gran dedicació a l’estudi. Els que vam tenir l’honor de conèixer-lo i compartir la seva trajectòria, en el meu cas durant 53 anys, des de la meva època d’estudiant de medicina, coneixem el seu constant interès per estar al dia i la necessitat d’innovar en tots els camps de l’especialitat. En la seva activitat clínica, que era del seu màxim interès, ha deixat la seva empremta personal per a les generacions que ho van acompanyar i per a les esdevenidores. En moltes ocasions ens sorprenia a tots amb els seus brillants diagnòstics que només se li ocorrien a ell, la qual cosa ho convertia en un focus d’admiració permanent. Sempre un pas per endavant de tothom.
Més enllà de la seva trajectòria científica, Josep Morera va ser un home d’arrel profundament humanística. Fill i net de metges d’Igualada, de jove va fundar, en plena dictadura, la revista Lacetània, un nucli de resistència lingüística i cultural, i es va implicar en el moviment universitari antifranquista. Aquella vocació no el va abandonar mai: la va prolongar en la divulgació —va fundar la primera wiki pneumològica del món— i en l'escriptura, fins a l ‘“Anecdotari d’una vida mèdica” i els posts que publicava setmanalment, fins a gairebé el final de la seva existencia.
Sense cap mena de dubte, per les seves qualitats personals i professionals el doctor Morera ha estat i serà un referent per a la història de la pneumologia catalana i espanyola. Però també un metge que va exercir la medicina amb dedicació i passió i que sobretot va estimar profundament la seva família.
Descansa en pau, el teu record romandrà.