Després d’una ràpida i desafortunada evolució de la malaltia, suportada amb una serenor envejable, aquest juliol ha mort la doctora Blanca Farrús Lucaya. Provinent de les terres lleidatanes, va fer la residència en oncologia radioteràpica a l’Hospital de Bellvitge. Casada ja jove amb un distingit enginyer, en Jordi, van tenir dos fills, també enginyers. En aquest entorn tecnològic, ella va endinsar-se en una especialitat que combina estretament la clínica amb la tecnologia. Un cop especialitzada, es va incorporar a l’Hospital Clínic de Barcelona, amb el catedràtic de l’anomenada llavors Terapèutica Física, el professor Badell Suriol.
Quan, ja jubilat el doctor Badell, m’incorporo a l’Hospital Clínic el 1987, em trobo amb un equip reduït però entusiasta, que suplia amb escreix les mancances tecnològiques amb un esperit animós i una gran voluntat de treball. La doctora Farrús n’era l’ànima. Trenta anys al seu costat han estat molt enriquidors. En el dia a dia et feia la vida fàcil, quan un de nosaltres anava, ella ja en tornava. Rigorosa científicament —només cal donar una ullada a la seva producció científica—, amb una capacitat de treball envejable, era el motor del servei. Tenir l’honor de dirigir la seva brillant tesi doctoral sobre càncer de mama, la seva gran passió, va ser una experiència a recordar.
Fou una de les científiques més rellevants del nostre país en l’estudi i tractament del càncer de mama. El seu impuls en el comitè de mama de l’hospital va difondre el tractament conservador, gràcies al qual moltes dones han evitat cirurgies agressives. Va ser la introductora de la radioteràpia intraoperatòria amb l’adquisició d’un accelerador d’electrons especialment dissenyat amb aquesta finalitat. A banda dels mèrits científics i organitzatius rellevants, va ser una gran metgessa, en el sentit ampli i humanístic del terme. Es preocupava per les pacients en tots els sentits, nosològics, terapèutics, personals i familiars. Es lògic que elles li fossin molt fidels. El mateix feia amb els companys de l’hospital que, coneixent la seva vàlua, la consultaven. Va col·laborar amb diverses associacions de dones amb càncer de mama, en les quals va ser molt estimada. També va tenir una gran vocació docent, que recordaran tots els residents i alumnes que van passar pel servei.
A l’Hospital Clínic va assolir la plenitud de la carrera professional com a consultora sènior, que va poder compaginar amb la direcció del Comitè d’Ètica. Fou també secretària general de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, que la va distingir amb el premi Jordi Gol i Gorina per la seva trajectòria professional. Va desenvolupar els seus amplis interessos culturals en diversos ambients i entitats, dels quals val la pena destacar l’Ateneu Barcelonès i l’Arca de Noè, on prengué el nom d’àliga blanca.
Malauradament ha pogut gaudir poc temps d’una jubilació tan merescuda. El seu record i exemple quedarà entre els que vam tenir la sort de la seva companyia humana i professional. Descansi en pau.