Es tracta d’un llibre prim, delicat, carregat de vida com es desprèn del doll de la portada, que veiem aturat de sobte. Dedicat a la seva gran família, probablement aquesta és més àmplia que la de sang.
Tal vegada hom cregui que l’oncologia no dona espai per a la lírica i que la cruesa de la patologia i el seu món priven qualsevulla expressió poètica. Aquest poemari, rotundament ens mostra el contrari.
L’evocació d’una pèrdua abrupta es desgrana al llarg de 37 poemes agrupats en dos capítols, que ens situen entre la remor del passat trencat, viscut per l’autor i de nou el crit des del present, ara com un xiscle apagat per la maduresa i amb ressons diversos.
Els versos sorgeixen de les entranyes arcanes, d’ancoratges suspesos en l’infinit. Com sol succeir sobretot en la poesia, els mots són precisos, ben escollits i cadascun encercla un món.