Aquesta novel·la té com a preàmbul la cita del cànon 1.388 del Codi Canònic, que sentència l’excomunicació a qui violi el secret de confessió. La trama, al llarg de dotze capítols, narra la cerca que el protagonista encarrega a un advocat sobre la vertadera personalitat i història d’un amic canonge. El lletrat l’investiga des del rol de la seva professió i també com el d’un detectiu que a vegades adopta l’aspecte d’un rodamón.
Com és costum de l’autor, en l’argument hi intervenen molts personatges, al llarg de cent anys, per la qual cosa, per què el lector no es perdi, afegeix al final de l’obra dos apèndixs; un és un breu diccionari biogràfic que anomena “Dramatis personae” - com si es tractés d’una obra de teatre- i un altre amb la cronologia d’alguns, que situa més o menys entre mitjan segle XIX i XX.
El relat té un ritme incessant i no atorga cap treva. El llenguatge és precís i és una novel·la que acompleix la missió de distreure el lector.