Des del primer intent d'atrapar el foc amb paraules -eina sempre complexa - fins al seu darrer significat; des del despreniment de calor i llum produït per la combustió d'un cos fins a la vella i inquietant teoria geològica d'un foc central; des de la filosofia més freda i atrevida fins al litúrgic foc nou que la tradició encén amb pedra foguera, la llum triangular de la paraula convoca amb insistència perilloses fondàries. Ningú, doncs, com el foc, per transitar la paraula.
La nit encesa vol destil·lar una mirada que no s'exhaureixi en la retòrica i en l'acumulació. Una mirada que obligadament lluny de l'ascesi primordial no renunciï a vorejar el buit. Que exerceixi novament el nu com a forma estètica, que deixi fora tot intent d'incorporar el present com a anècdota, com a element recent... No és el minut sociològic, el que importa, sinó el viatge d'aquestes omnipresents instàncies dins el persistent i individual desert.
El text ha estat sotmès a un contundent treball de buidat. Han desaparegut els signes, les pautes que assenyalen on detenir-se, què subratllar o com llegir. Això, però, no per deixar els mots en mans de l'atzar - sempre present i autoritari -, sinó per tal d'incorporar l'entrebanc com a element lingüístic essencial. Una autopista sense cartells de lectura única extrema el desert que s'hi amaga. No disposar de signes que ens aturin o ens empentin obliga a retornar sobre el ja vist, a retornar sobre el paisatge ja transitat, a redescobrir el que sempre ha estat allà però no s'ha deixat veure. A reveure el que no hem volgut veure.
En aquesta hora d'Acadèmia i barroquisme, de superpoblació de signes i significants, el text transita l'entrebanc. El retorn del mateix. La insistència d'allò diferent. No és tant omplir com buidar, sinó resseguir o vorejar els qualque d'altro sentits que tot encadenament de paraules conté.
Perquè, de fet, la paraula és sempre no més i no menys que un viatge. Enigmàtic viatge quiet on no importa tant trobar espais nous com resseguir el que de desconegut amaguen els espais més quotidians. Tot viatge disposa sempre, ni que sigui en el desconeixement, de cartografies prèvies, de paisatges descrits en l'imaginari més atàvic, de petjades anteriors que desdibuixen camins: però no cal moure's de la cadira per viure l'abisme.
Ben pensat aquest és un llibre d'absències. Si el text pot ser una metàfora de la vida, per què no treballar l'entrebanc, la caiguda, la falta ...? Sense auxili de cap mística, transitar el buit.
No sembla possible negar referents, de segur que hi són. Ben segur que garanteixen lectures amb xarxa de seguretat, però més que saber-se immers en una història i una tradició, el que desvetlla el corcó de la paraula és el desert. Aquest desert atapeït d'anuncis i certeses que cal incorporar nu per destil·lar-ne el silenci.
Emmirallats en l'escorpí - obligat creador d'un verí que s'inocula en veure's envoltat de foc - podrem registrar la densitat d'aquest desert acumulatiu. Quin millor reflex que la guerra heraclitiana d'aquest Narcís reflectit en el foc que el tanca contra el propi desig? Quin millor verí que aquest desig que ni la paraula mai no acaba de dir...?
El foc és a taula. Transitem només La nit encesa.