De sobte algú ens recorda que les fonts grecollatines no són les úniques. Mirant a Orient, a Japó, s’hi troben els haikus, que permeten expressar la immediatesa d’un moment d’aquesta vida fugissera en què maldem. La dificultat del minimalisme rau en la brevetat; també en la precisió dels mots; l’autora ha demostrat el seu domini en tots els poemaris que ha publicat.
L’obra conté un preàmbul on Castell justifica el pas dels poemes i la prosa als haikus, una via de retrospecció cercant camins perduts, resseguint les molles. Al final i després d’haver renunciat al pròleg, Abraham Mohino exposa a l’epíleg el retorn de l’autora als orígens i l’osmosi de la natura cap al món interior, fins a l’equilibri.
Algun capítol inclou fragments de prosa, àdhuc de poemes de mètrica lliure; també evoca arts plàstiques i artistes. Les il·lustracions de Carme Freixes, de format i traç japonès, són haikus visuals i es mimetitzen amb el text d’aquesta obra subtil.
Cal recomanar aquest llibre exquisit i alhora rellegir tots els anteriors escrits per Esperança Castell.