Els temps musicals del títol d’aquest poemari ens duen al de l’autora, que travessa el vorell de la seva vida professional i s’endinsa en una altra més plàcida, d’introspecció i de testimoniatge vital.
Assumeix el repte de la brevetat, despulla l’expressió del que és superflu i es mostra nua davant del paper. Cada mot és un món, una perla que conté tot el significat i tots els sentiments. Els versos són enfilalls minimalistes de denes reduïdes a la seva essència, però sense límits finits.
Les estrofes sorprenen per la seva verticalitat absoluta, que tan aviat són tiges d’emocions que pugen de la terra, com dolls prims i diàfans que cauen d’una ànima que ja torna del quefer i sap que tresca amb plenitud el darrer cim.