L'11 de gener passat ens va deixar el doctor Juan Damián Hernández Martínez, un metge amb qui, tot i haver mantingut un contacte intermitent des que ens vam conèixer fa més d'un quart de segle, era per a mi i per a molts altres, un model de professional i un mirall on mirar-se.
Especialista en Medicina del Treball, va fundar fa moltíssims anys, juntament amb un altre apreciat company, i amb la inestimable ajuda del seu germà, l’empresa Assistència integral de salut (Asinsa), dedicada a diferents activitats mèdiques, entre les quals la de ser un centre mèdic de referència que segueix funcionant amb èxit, i ell personalment feia pericials mediques al Centre i prestava atenció personalitzada com a metge domiciliari, una assistència en què l'ull clínic, l'experiència, la prudència i el seny, qualitats que li sobraven, tenen una especial importància tenint en compte que no es disposa d’excessius recursos i, d'altra banda, és una branca (erròniament) considerada la germana pobra de la medicina assistencial, però molt valorada pels malalts.
Juan Damián Hernández representava amb fets el que significa l’estakhanovisme, la pràctica de treballar amb rendiment extraordinari per servir d’exemple als altres, i vaja si ho era. Si hi havia visites domiciliàries amb demora, ja podia ploure o ser una data assenyalada, fos Nadal o el seu aniversari, que no dubtava a abandonar-la per tal d’atendre un malalt, demostrant la seva absoluta dedicació com a metge; era un professional que els que tenim certa edat considerem de "la vella escola" i amb els seus 68 anys en el moment de la seva mort, i el seu número vint mil i poc de col·legiat de Barcelona, no em portava ni gaire edat, ni gaires col·legiats entremig, cosa que ha fet que la seva mort encara m'hagi impactat més.
La setmana abans de morir, i ingressat en un dels nostres prestigiosos hospitals de Barcelona, la seva màxima preocupació era qui aniria a acabar tal o qual informe o a fer tal o qual visita, el que em fa recordar una expressió col·loquial que diu una cosa així com "em trec el barret" i asseguro que no és per adular, és que són fets, i per això, és la pura veritat.
Ell deia que d'aquesta vida hi ha dues maneres d'anar-se'n: "Amb bolquers o amb sabates. I jo me n'aniré amb sabates." Era un savi en tota regla i va ser coherent fins al final.
Te n’has anat, Juan Damián, però has deixat una empremta profunda a molts col·legues, pacients i amics que t'admiràvem, perquè com diu la saviesa popular l’important no és la professió, l’important és ser una bona persona i després aprendre una professió. I això és el que era, una persona bona i íntegra, i un professional extraordinari. Sempre seràs als nostres cors.
Descansa en pau.