índex > La Nova Betlem
Manicomi de Nova Betlem a Gràcia.

Departament d'homes.

Departament de dones.

La historiografia mèdica catalana considera el manicomi de la Nova Betlem com la peça fonamental de la renovació psiquiàtrica del segle XIX, en l'àmbit doctrinal. La importància de l'establiment està vinculada estretament a la figura de Giné i Partagàs. Aquest tema ja ha estat analitzat especialment pels historiadors Jacint Corbella, Edelmira Domènech i Josep Maria Calbet, en aspectes com la Revista Frenopàtica Barcelonesa, el Certamen Frenopàtic, la figura de Giné com a docent, etc, però la història general del manicomi no s'ha publicat.

La Nova Betlem ha tingut cinc etapes atenent els diferents directors mèdics al llarg dels seus 85 anys de vida:
1r: Francesc Xavier Cots i Pensi (1857-1865), a Gràcia
2n: Josep Antoni Massó i Llorens (1865-1873), a Gràcia
3r: Joan Giné i Partagàs (1873-1903), a Sant Gervasi
4t: Artur Giné i Marriera (1903-1919), a Sant Gervasi
5è: Oton Moles i Ormella (1919-1942), a Sant Gervasi

CONTEXT DE BARCELONA I DE L'ASSISTÈNCIA PSIQUIÀTRICA AL 1857:

De la lectura dels diaris de l'època trobem que les preocupacions i interessos dinàmics que es tracten, es refereixen a l'inici de l'expansió de la xarxa de ferrocarrils; s'han enderrocat recentment les muralles de Barcelona i s'està en plena discussió sobre els plànols de l'Eixample; continuen els efectes de la desamortització; avança la industrialització; periòdicament apareixen epidèmies colèriques; inicis de la renaixença. A Espanya governa Narvaez, que té un to conciliador i projecta una nova constitució. Hi ha una pausa en les guerres carlines.

Els centres hospitalaris que ingressaven malalts psiquiàtrics eren:
-El Manicomi de l'Hospital de la Santa Creu, tenia uns 200 malalts. Ocasionalment utilitzen la granja de Betlem, a Collserola (no confondre amb la Nova Betlem).
-Torre Llunàtica, de Lloret, fundada al 1844 per Campderà, amb 10 llits, dedicats totalment a malalts privats.
-Establiment d'Antoni Pujadas i Mayans, ja a Sant Boi: Funcionant des de 1853. Entre 1857 i 58 hi havia una mitjana d'ingressats de 56.8 malalts. En aquesta època tots els malalts eren privats.
-Amb tota seguretat hi havia malalts mentals en els diferents asils i hospitals. Com que el tractament era simplement reclusiu no es necessitaven especials condicions.

Amb una població d'1.735.000 habitants a Catalunya, hi havia un ràtio de llits psiquiàtriques que no arribava al 0.20 per mil habitants. A l'actualitat, segons dades oficials de llits autoritzats, n'hi ha unes 0.90. Aquesta diferència suposava una mancança important, que moltes vegades era substituïda per les presons municipals, o pel pur internament domiciliari en el cas de les famílies benestants. Tot al marge de les diferents concepcions assistencials i de l'eficàcia terapètica.

CONSTITUCIÓ DE LA SOCIETAT PROMOTORA DE LA NOVA BETLEM I PRIMERS PASSOS:

La societat fundadora del manicomi es constitueix formalment el dotze de maig de 1857 per reunió a Barcelona dels tres promotors, que van ser: Josep Joaquim de Mas i de Vedruna, Joan Alsinet i Sauret i Francesc Xavier Cots i Pensi.

La societat promotora pren el nom de Mas y Compañia, denominació que segons acorden s'haurà d'utilitzar en tots els documents relacionats amb llur activitat. El nom de la societat demostra qui dels socis té la posició dominant.

La direcció de l'establiment s'exercia conjuntament per tots tres socis, que desenvolupaven les funcions de tresorer per de Mas, administrador per Alsinet i d'inspector per Cots.

El nom del manicomi que tindrà al llarg de la seva història ja apareix en aquest moment. No hem trobat enlloc, per boca dels socis, la raó que han tingut per triar aquest nom. Pi i Molist uns anys després recorda que va ser per la relació amb la imatge del Bethlem Royal Hospital, de Londres. Al folletó de publicitat de 1862, amb el reglament del manicomi, els socis afirmen que s'han inspirat en els centres anglesos, i es sabut que en aquest idioma el manicomi té el nom de bedlam, precisament com extensió genèrica del que portava aquest nom.

La torre Andarió, a on s'instal·len inicialment, es trobava a la vora de l'actual plaça Lesseps, en la cantonada entre la Travessera de Dalt i el Torrent de l'Olla. A prop hi havia la coneguda Ca l'Alegre, l'església de Sant Josep i el Convent de La Providència. S'entrava per la Travessera num. 2. Hi havia una casa relativament gran i estava envoltada d'un terreny amb aigua, arbres i jardins. La propietat estava ben endreçada, i consta que tenia una extensió de quatre mujades cercades d'un mur, i amb arbres fruiters.

A la primavera inicien els tràmits de sol·licitud d'autorització davant el Govern Civil, en base a l'article 125 de la llei de beneficència de 1821.
Sabem que l'Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona ja havia emès el corresponent informe a l'abril de 1857 a sol·licitud del Governador Civil. Al discurs que llegeix Pi i Molist el 2 de gener de 1858, on fa menció als treballs realitzats durant l'any anterior, es refereix a les instal·lacions del Nou Betlem (sic, en masculí) sense massa entusiasme: Els sembla bé la situació i els jardins. No així l'edifici, que troben més apropiat per a una casa d'esbarjo, i consideren que necessita obres d'adaptació. Entenen que únicament hi ha d'haver uns 20-25 malalts masculins, ja que no serà possible la separació de sexes. Dictaminen que han de llevar les cerques i que dues cambres destinades als malalts furioses són poques, i s'han d'augmentar. L'informe és favorable sempre que es compleixen les seves recomanacions.

Com es veu, l'Acadèmia atorga un informe favorable al projecte inicial en un to discret. S'ha de considerar el nul prestigi científic dels promotors, la personalitat perfeccionista de Pi i Molist, les observacions que aquest recentment havia fet en manicomis estrangers, i que es trobava en ple projecte d'impulsar la construcció d'un nou manicomi públic. En aquest sentit, les pàgines següents del discurs de Pi i Molist del dia 2 de gener de 1858 es dediquen precisament a uns d'aquests projectes. Pi i Molist sempre defensava amb poques reserves l'atenció del seu manicomi i probablement això condicionava la visió dels centres aliens. Al seu "Proyecto médico razonado..." de l'any 1860, diu que els asils particulars establerts en aquests darrers anys, no poden prener-se per models.

ANTECEDENTS DIRECTES:

Per una via que s'ha pogut desvelar als darrers anys, s'ha sabut que la Nova Betlem ha begut els seus antecedents en el manicomi de Pujadas, a Sant Boi. Tenim varis elements que així ho relacionen:

1- Pujadas en diverses ocasions publicitàries indica que tots els manicomis privats, llevat del de Lloret, procedeixen del seu.
2- Rodríguez Méndez diu que la Nova Betlem procedeix d'un altre manicomi molt conegut: rama desgajada de otro manicomio de renombre.
3- En la necrològica de Pujadas, Rodríguez Méndez diu que no doman sus fuerzas sensibles desmembramientos que sirven de base a instituciones análogas.
4- El mossèn, Joan Alsinet, abans de constituir la Nova Betlem havia estat expulsat del manicomi de Sant Boi, acusat de tractes amb una dóna.

QUINS SÓN ELS SOCIS FUNDADORS:

Josep Joaquim de Mas i de Vedruna:
Mas, qui dona nom a la societat, és el finançador, i ocupa a l'inici una posició dominant. J. Nonell i J.J. Piquer ens donen prou dades de la seva biografia. Havia nascut a Barcelona, al 1801, d'una família benestant. Milita activament al bàndol carlí. Al 1836 s'ha d'exiliar a França, on està deu anys, fins que l'any 1849 torna de Perpinyà. Recupera els bens familiars, que han tingut una minva important. Ja a Barcelona, el trobem al principi com a procurador causídic i com a soci o impulsor d'empreses. Demostra una especial predisposició per a la gestió econòmica dels negocis, que ja havia estat aprofitada pels carlins quan en algun període li havien encarregat la Hisenda de la facció al territori català.

Traspassa al 4 de novembre de 1873. Per tant, no arriba a veure inaugurat el manicomi a Sant Gervasi, per escassos dies.

Quan el pare de Josep Joaquim mor al 1816, sorgeix amb relleu la seva mare, a qui per dret propi hem de dedicar unes ratlles. La mare té el nom de Joaquima Vedruna de Mas, i fa anys que fou canonitzada per l'Església i avui és coneguda com a Santa Joaquima Vedruna, fundadora d'una congregació religiosa important a Catalunya, dedicada a l'atenció sanitària i d'ensenyament, ara coneguda com de les Germanes Carmelites de la Caritat.

Joan Alsinet i Sauret:

Havia nascut al 27 de desembre de 1807 a Balaguer, i professà com a carmelita descalç al 1826; durant algú temps viu a Barcelona, sembla que al convent de Sant Josep, de les Rambles, precisament un dels que els revolucionaris van calar foc al 1835, i on es va erigir l'actual mercat de Sant Josep. Va ser ordenat prevere a Vic al 1931. Al 1835 Alsinet es trobava a Tarragona i tenia el nom religiós de Joan del Carmel. Com tots els frares va haver d'exclaustrar-se, i Alsinet es nega a jurar la Constitució.

Li perdem el rastre i al 1851 el trobem a la diòcesis de la Seu d'Urgell fins al 1854. Al 1856 és el capellà del manicomi de Sant Boi, del qual surt malament després d'una acusació de tractes amb una dóna, cosa per la qual sofreix un expedient d'investigació del bisbat.

Alsinet morí a Gràcia al 31 de març de 1886 i deixà com hereus la seva criada, Maria Ormella, i al marit, Pere Moles.

Francesc Xavier Cots i Pensi:
En coneixem molt poques dades, llevat de les obtingudes de l'expedient acadèmic.

Havia nascut al 22 d'abril de 1819 a Solsona, fill de sastre. La seva mare va quedar vídua aviat, i al 1834 el jove Cots fou admès com a "familiar" pel bisbe Juan José Tejada. Obté el grau de llicenciat en medicina al març de 1852.

No hem trobat cap referència professional de Cots entre 1852 i 1857. No l'hem vist als diaris de l'època, a les guies ciutadanes, a les revistes professionals. Al 1856 es matricula de primer curs de Dret i de Ciències Naturals, el que sorprèn per l'excessiva dispersió. Sembla que té bones relacions amb Carlos Siloniz, el catedràtic d'anatomia.

A l'inici de la Nova Betlem, Cots tenia assignada la part econòmica, científica i mèdica, tenint cura i inspeccionant tots els serveis. Coneixem que participa com a metge lliure tractant malalts en l'epidèmia de còlera del 1865.

Cots mor solter el 9 d'agost de 1866, amb el diagnòstic d'asciti.

COM EREN LES INSTAL·LACIONS?

Tenim tres fonts d'informació, la visita d'un periodista feta al 1857 encara que únicament a la torre dedicada als homes, un inventari fet al 1861, i el fulletó de publicitat amb el text del Reglament publicat a l'octubre de 1862.

El reglament fa la següent descripció general:

Amb dos edificis alegres i espaiats, completament aïllats i separats, un per a cavallers i altre per a les dones, situats a la falda d'un suau turó, des d'on es descobreix l'extens panorama del pla de Barcelona amb la seva frondosa vegetació, llurs torres d'esbarjo, els ferrocarrils i el mar perdent-se en l'horitzó.


Té camps ben cultivats, bonic hort i jardins que ocupen una extensió de sis mujades amb deu plomes d'aigua de font i abundant aigua de pou, tot cercat per una alta paret que permet als pensionistes passejar sense por a evasions.

El recinte propi de les dones té l'entrada principal pel carrer Sant Salvador. Ocupa el 33 % de l'espai. A més de la torre, hi ha jardins, cascada, passeigs, gimnàs, terrenys de cultiu i hort.

El recinte dels homes és el llogat inicialment i té entrada per la Travessera de Dalt, disposa dels mateixos tipus d'indrets, però més espaiats, especialment pel que fa als camps de cultiu i horts. Hi ha una gàbia de jardí per ocells, i sortidor. Com en tots els manicomis privats de la zona (a l'igual que el de Sant Boi i després l'Institut Frenopàtic) hi ha tres classes de pensionistes:

Primera classe:
Tenen la cambra individual en el pis principal o al segon, amb gabinet, dormitori i quart de vestir (a on pot allotjar-se el servent personal). El mobiliari és de caoba o de noguera.

Segona classe:
A cada habitació s'allotgen dos o tres pensionistes. Estan moblades amb llit de ferro, còmodes, miralls i renta-mans.

Tercera classe:
Les habitacions estan a la planta baixa, ocupades por tres o cinc pensionistes. Els llits i renta mans són de ferro.

En total, trobem la capacitat màxima, en pensionistes:
1ª 2ª 3ª Total
homes 6 10 11 27
dones 6 8 11 25
total 2 18 22 52

Hi havia altres dependències, com cel·les per agitats, banys utilitzats com a teràpia i dissuasió, sala de jocs i biblioteca.

L'indret es trobava relativament ben comunicat, i fins i tot massa urbanitzat. Tenia molt a prop l'església dels Josepets, i hi havia una línia de carruatges que enllaçava amb la Rambla de Barcelona cada deu minuts. Es trobava envoltat de torres, cosa que els metges de l'Acadèmia que fan el dictamen troben inconvenient, perquè els veïns poden visualitzar directament els terrenys del manicomi.

Les estades eren cares. Pel primer Reglament coneixem els preus que s'aplicaven als pensionistes en funció de la seva categoria:
Primera classe, duros 36 al mes.
Segona id. id. 25.
Tercera id. id. 18.

Els pensionistes de primera classe podien tenir un servidor exclusivament per a ells, que havien de dormir en la mateixa habitació, l'acompanyarà en els passeigs, tindrà cura de la seva roba i el servirà a taula. El pensionista s'anomena distingit i la pensió s'incrementa en quaranta-i-cinc duros.
Quan Pujadas tenia el manicomi del carrer de la Canuda 31, els preus eren molt semblants, i són els mateixos que estableix a Sant Boi pels malalts privats.


Per tal de poder comparar aquests preus amb altres de la vida general, assenyalem que un catedràtic de la Universitat de Barcelona, de la categoria inicial de supernumerari, cobrava 8.000 rals l'any. Resulten 33 duros al mes, o sigui no arribava a pagar una pensió de primera a l'hospital amb el seu sou.

Altres elements de comparació:
- el sou dels obrers que al 1854 enderrocaven les muralles de Barcelona era inicialment de 6 rals i després de 5.
-
la matrícula anual dels estudis de medicina, era de 320 rals.
- a una botiga de roba feta, un paletó de pany costava entre 140 i 220 rals de billó; un pantaló afelpat, entre 100 i 160 rals; una armilla de vellut, entre 40 o 100 rals.
- el viatge de Barcelona a Tarragona en cotxe de postes, costava 32 rals en berlina, i 24 en imperial. El viatge en diligència de Barcelona a Madrid costava entre 280 i 360 rals de billó. A les Diligencias Leridanas, el preu de Barcelona a Lleida era de 80 rals en berlina, 70 en l'interior, i 50 en cupé.

La Nova Betlem sempre ha estat un manicomi privat. Els altres dos que li feien la competència, de Sant Boi i Frenopàtic, gairebé sempre havien de fer compatibles els malalts privats amb els sostinguts per la Diputació, però el prestigi de la Nova Betlem li havia permès no haver de rebre aquests, sempre pagats amb retard.

PRIMER PRACTICANT CONEGUT:

Qui després serà un psiquiatra molt conegut en un altre centre, Pau Llorach i Malet, fou practicant a la Nova Betlem els anys 1860, 61 i 62. Comença els estudis de medicina treballant-hi. Al 1863 ja actua a l'Institut Frenopàtic amb Dolsa i Ricard, en la seva primera localització, a Gràcia.

COM ERA EL TRACTAMENT A GRÀCIA:

El sistema de tracte personal inicialment escollit va ser, segons pròpia confessió al Reglament de 1862, el new system o non restraint propugnat per Conolly al seu llibre Treatment of the insane without mechanical restraint, publicat a Londres al 1856. Crida l'atenció que a un manicomi fundat al 1857 s'utilitzi com a basament teòric un text de l'any anterior. La impressió feta als promotors per aquest tractat va ser tal que no solament creiem que es tracta del primer centre espanyol que explícitament s'apunta a la doctrina, sinó que també utilitza el nom d'un dels centres on es va aplicar les idees de Conolly, el Bethlem Royal Hospital, a les proximitats de Londres. Aquest sistema humanitari era propugnat a tot arreu probablement com a reacció amb els antics procediments. Tanmateix, a la pràctica l'aplicació estricta era impossible, i Giné, quan arribà al centre, va fer una aplicació eclèctica. Els promotors de l'Institut Frenopàtic es van declarar clarament en contra.

Pujadas ja anteriorment va establir mesures liberals en el tractament dels malalts, però no utilitza el terme estricte de non restraint abans que els promotors de la Nova Betlem. Pujadas inicia la idea, però al final del seu període a Sant Boi l'ha abandonat en la pràctica, ja que necessita molt personal.

Giné ja raona que resulta més traumàtica la contenció humana que la mecànica. Pi i Molist propugna el que anomena sistema espanyol, al seu llibre Proyecto Médico Razonado..., encara que totes maneres l'esperit humanitari ja s'ha implantat i quan no s'aplica s'amaga avergonyidament. La empremta de Conolly ja serà definitiva encara amb el temps perd els partidaris absoluts que inicialment despertà.

L'assistència específica tenia un basament important en la hidroteràpia que serà element indispensable en el segle XIX i fins i tot en part del XX. Consistia en banys i dutxes amb aigua freda o calenta segons la simptomatologia que presentava el malalt. Sembla que les instal·lacions resultaven cares ja que els propietaris en fan referència concreta. Als moments de sequera que a vegades pateix el manicomi fa perillar el sistema.

INCIDENTS ENTRE ELS SOCIS:

Les relacions entre els socis són sempre difícils. Sembla-se que el conflicte procedeix d'un problema de relacions personals i els àrbitres disposen que es contractin persones alienes als socis per tal que facin les funcions executives, entre les quals hauria un metge.

Els socis fan modificacions en el reglament inicial, que era molt bàsic; els àrbitres es mostren en general d'acord, fan afegits i deleguen en Siloniz per a concretar els detalls fins a la seva publicació.

Aquest Reglament es publica a l'octubre de 1862, i té prou detalls sobre la filosofia assistencial i sobre el funcionament. Com a detalls fixa que el director mèdic habita en l'establiment i visita dues vegades al dia cada malalt. El sistema curatiu descrit consisteix en l'exercici, el consell del metge, i ocasionalment la hidroteràpia, l'aïllament en els quarts forts i la medicació.

És en aquest ambient quan al 1864 hi arriba Joan Giné i Partagàs com a metge consultor, que no director. Comença la successió de metges consultors que al llarg de la seva història tindrà l'establiment. (Després, ja en Sant Gervasi, seguiran Galceran Granés, Vallejo Lobon i Rodríguez Arias).

No es resolen els problemes i al 12 de maig de 1865 Cots ven Josep Antoni Massó i Llorens la seva part per dos-cents duros, que era un preu molt baix, el que demostra la situació d'extrema feblesa que tenia Cots i la bona compra de Massó.

Malgrat els conflictes, sembla que les condicions generals del manicomi es mantenien adequades, ja que així ho manifesta l'administrador dels Establiments de Beneficència de Girona que el visita al març de 1865, quan buscava manicomi alternatiu al de la Santa Creu.

PERFIL DE MASSÓ:

Al 1865 Massó tenia 29 anys, vivia a Gràcia. Havia nascut a Catllar al 1835. Llicenciat en medicina al 1859.
Consta com a metge de l'ajuntament de Barcelona, i actuant a l'epidèmia de còlera de 1865.
Desenvolupa una labor docent molt continuada a Barcelona, fins que és nomenat catedràtic supernumerari de Terapèutica de Granada i València. Aconsegueix el trasllat a Barcelona el 5-2-1891, succeint en la càtedra de Terapèutica a Narcís Carbó. Traspassa al 1906.

Sobre l'activitat professional de Massó com a psiquiatra pràcticament no coneixem cap dada concreta. Giné el cita molt sumàriament, encara que amb prou respecte.

Tampoc no coneixem cap escrit de Massó de tema frenopàtic, malgrat que sí n'ha publicat de terapèutica.

ADAPTACIÓ DE LA SOCIETAT A L'ARRIBADA DE MASSÓ

L'experiència que els socis persistents havien tingut amb Cots, fa que al poc de la incorporació de Massó, es modifiquin les condicions de funcionament de la societat Mas i Companyia.

Les clàusules relatives a les funcions de Massó, que demostren que n'és el metge principal. (Giné es el metge complementari, que dona prestigi i una segona opinió).

En tot el que és relatiu a la policia i tractament mèdic i higiènic, Massó haurà de ser obeït pels con-socis, i per tots els empleats, sense distinció.

Hi ha una clàusula d'especial interès, que estableix les cauteles sobre una desviació en el comportament del director:

Sent possible que En Josep Massó, malgrat la seva reconeguda intel·ligència i moralitat, pagui a la fragilitat humana el tribut de que ningú està lliure, la societat, podrà nomenar un altre Metge, que com a consultor, inspeccioni l'Establiment, quan els altres socis ho creguin convenient, visiti els pensionistes que cregui necessari, i quan ho cregui útil, s'assabenti de la història, i del pla que s'hagi adoptat per al tractament i alleujament i manifesti tot el que cregui convenient...

La tasca frenopàtica de Cots i de Massó sembla que no ha passat de ser irrellevant. Ni abans ni després han destacat per cap actuació en aquest terreny. Probablement es limitaven a actuar amb un criteri purament assistencial i sintomatològic, en un moment en que la psiquiatria correcta fonamentalment era reclusió, bon tracte humà, entreteniment i banys freds i calents.

El 6 de febrer de 1871, es produeix un document complex entre Alsinet, Pere Moles i Maria Ormella. Aquests darrers signen una mena de capítols matrimonials, i a més Alsinet fa cessió de tots els seus bens als futurs contraents, amb efectes pel dia de la mort, en parts iguals, llevat de quinze mil pessetes que es reserva per disposar com a darrera voluntat. I els cedeix des del mateix 6 de febrer de 1871 tots els beneficis que produeixi la seva part de la propietat del manicomi. Aquestes dues donacions es garanteixen amb l'hipoteca de les propietats del mossèn, que són únicament la participació esmentada del manicomi.

Immediatament, a la mateixa data i davant el mateix notari, per tal d'evitar conflictes d'interpretació Alsinet anul·la tots els testaments anteriors.

Manicomi de la Nova Betlem,
a Sant Gervasi
 

METGES INTERNS I PRACTICANTS CONEGUTS D'AQUESTA ÈPOCA:

El director mèdic Massó és substituït en unes ocasions per un practicant i en altres per un metge, que habitualment viuen dins del manicomi. Ens consten els següents d'aquesta època:

Manuel Millaruelo Pano:
Havia nascut al 1844 a Hoz de Barbastro, Osca. Llicenciat al juny de 1871.
Metge intern de la Nova Betlem al 1871. Sabem que hi actuava ja al maig d'aquest any, abans de ser metge. Té conflictes amb Alsinet, entre altres qüestions perquè Millaruelo visitava malalts privats dins del manicomi, per a la qual cosa tenia protecció del director, Massó.
Posteriorment es dedicà a la direcció de balnearis: de Caldes de Bohí, metge propietari balneari de Paracuellos, director del balneari de La Puda de Montserrat, i d'altres.
A l'època de la Nova Betlem havia estat auxiliar d'Higiene Privada i Pública.

Francesc Calbetó i Roget:
Nascut a Arenys de Mar el 7 de juliol de 1849. Fill d'un conegut farmacèutic.
Llicenciat en medicina a l'octubre de 1873.
És l'últim metge intern de Gràcia i el primer de Sant Gervasi. També hi havia actuat a la Casa de Caritat de Barcelona.
Al 1892 és delegat a les sessions de Les Bases de Manresa.
N'és membre fundador de la Societat de Psiquiatria i Neurologia, al desembre de 1910.

Bartolomé Casanovas i Fabrega:
Neix a Olot al 2 de març de 1834. Primerament va estudiar practicant i després medicina entre el 1867 i 1874. Moltes de les assignatures les prepara a l'Institut Mèdic de Barcelona amb Valentí Vivó, Massó Llorens, etc, els quals després formaran part del tribunal que l'examinarà a la Facultat.
Té bones relacions amb Giné, qui al 1878 el confereix poders notarials per tractar assumptes propis.
Exercí com a practicant durant l'epidèmia de 1870 a la Barceloneta i a l'Hospital de Les Arrepentides i recompensat al 14-2-1871. Al 1884 era inspector de sanitat a Sants.
Letamendi el troba al 1874 a la Nova de Betlem de Sant Gervasi com a practicant, però entenem que ja hi era a Gràcia. El cita com a Casabona.

Pere Moles Alrich:
Actua ocasionalment com a practicant. És un personatge prou important en la història de la Nova Betlem per haver rebut l'herència d'Alsinet juntament a la seva dona, Maria Ormella.

PROJECTES DEL NOU MANICOMI A SANT GERVASI

Al 1867, el funcionament del manicomi de Gràcia marxa bé, així com les relacions entre els socis. De tal manera que pensen aprofundir la societat, amb la compra d'un terreny i la construcció d'un nou edifici.

Així al novembre de 1867 adquireixen a Manuel Carlos Craiwynckel un terreny a Sant Gervasi, que formava part de la finca del Frare Negre, de la qual el propietari encara conserva part. Aquest camp havia estat anteriorment propietat dels jesuïtes, per això el nom, en contraposició d'un terreny proper, anomenat del Frare Blanc, per haver pertangut als dominics.

Al juny de 1868, demanen llicència d'obres a l'ajuntament de Sant Gervasi, acompanyant un simple croquis de Josep Xiró Jordà, mestre d'obres. Xiró és un contractista important i farà després el Palau de Justícia. Tanmateix, aquest no serà el constructor del nou manicomi, qui és contractat al desembre de 1868 amb Antoni Sagarra Rubí.

Les relacions dels propietaris amb el constructor no són pacífiques, i les discussions per la qualitat del materials, dels terminis i del preus, són constants i arriben als tribunals. Això endarrereix el que el nou edifici estigui engegat al seu moment, afegits altres entrebancs derivats de la malaltia de Josep Joaquim de Mas, la tercera guerra carlina i els problemes econòmics vinculats a que els Mas tornen a participar en el bàndol del pretendent dinàstic, especialment el fill gran, Lluís.

ENTRADA DE GINÉ EN LA PROPIETAT DEL MANICOMI

Però els anys propers tampoc no són bones les relacions entre els tres propietaris, de tal manera que al desembre de 1873, Massó ven la seva tercera part per 30.000 pessetes. La meitat a l'advocat Francesc Miguel Jané, i l'altra meitat a Joan Giné i Partagàs. En l'acta davant el notari estan presents els interessos d'Alsinet i dels Mas. Expressament s'indica per tots que Giné serà el nou director del manicomi, malgrat que solament adquireix 1/6 de la propietat.

Giné no té diners per a pagar la compra. Fa poc que ha adquirit una petita casa a Gràcia, a prop del manicomi, i l'adquisició que fa de la Nova Betlem evidentment no estava prevista. Per a fer front als pagaments intenta vendre propietats rurals a la província de Lleida. Terminarà de pagar a Massó al 1875.

El trasllat al nou edifici de Sant Gervasi es fa a finals de 1873 i principis de 1874.

EVOLUCIÓ DE LA PROPIETAT DEL MANICOMI

Els socis comencen l'any 1874 havent de demanar un préstec de 30.000 pessetes. Simultàniament els Mas venen la meitat del seu terç als altres, la qual cosa determina que Alsinet tindrà dos vots, i Miguel, Giné i Mas un vot cadascú.

Al 1878 Lluís de Mas ven una altra fracció de la propietat a Giné.

Quan l'advocat Francesc Miguel Gené va morir al 30 d'agost de 1880 hereten els seus fills Josep, Pere i Concepció, encara que administra les propietats la vídua Armanda Flaquer Frassier, que era germana del catedràtic de dret polític, i fundador de l'Acadèmia de Dret Administratiu, Josep Flaquer Fraisse. Aquesta part de la propietat del manicomi es venuda també a Giné al 1884.

Alsinet morí el 31 de març de 1886, quan era el propietari majoritari de la Nova Betlem. En conseqüència del contingut del document que havia emès el 6 de febrer de 1871, Pere Moles i Maria Ormella entren en possessió de 24/60 parts en la propietat del manicomi, per parts iguals.

El 10 d'octubre de 1894 morí Maria Ormella Figuerola a Vallfogona de Balaguer. Resulten hereters per parts iguals els seus cinc fills del 12/60 parts de la propietat de la Nova Betlem, i usufructuari el viudo Pere Moles Alrich.

Quan Pere Moles mor al 25 de gener de 1898, els fills hereten les altres 12/60 parts.

Alguns dels germans Moles Ormella, Joan, Oton, Pere, Enric i Concepció han tingut diferent relleu. Joan ha estat advocat i polític molt conegut, sent ministre i fins i tot president interí de la Generalitat al 1836 durant el període d'empresonament de Companys. Està casat amb una germana d'Eduard Marquina en cerimònia oficiada per Verdaguer.

Oton es metge psiquiatra, director del manicomi després d'Artur Giné.
Pere és pedagog d'algú nivell.
Enric és un destacadíssim científic, farmacèutic i químic.

Els Mas, al 1901 venen la seva part de la propietat, en parts iguals a Giné i al conjunt dels germans Moles Ormella. D'aquesta manera, Giné arriba a ser propietari de 32/60 parts de la societat, i la resta dividida entre els germans Moles Ormella. Quan Joan Giné i Partagàs morí al 27 de febrer de 1903, heretà el seu fill Artur Giné i Marriera, que era l'únic fill viu del matrimoni Giné-Marriera. La mare, Manuela Marriera i González és usufructuaria de la meitat de totes les propietats, i per tant Artur Giné solament pot disposar de l'altra meitat. Quan Manuela Marriera i González va morir el 14 de març de 1905, tot passa a Artur.

L'evolució de la propietat del manicomi continua sent complexa en les dècades següents, però com s'allunya de la figura de Giné ja no pormenoritzarem. Simplement anotarem que Artur Giné ven la seva part al 1921 a un capitalista i els Moles també venen la propietat de l'edifici i terrenys al 1926, encara que Oton Moles segueix amb la propietat de l'entitat social. El manicomi és intervingut durant la guerra i retornat posteriorment. Tanca al 1942.

COM N'ÉS EL NOU MANICOMI A SANT GERVASI:

De les descripcions de l'època sabem que els voltants del manicomi són terres de labor que molt freqüentment disposen de mansions d'esbarjo, especialment pels estiuejants. Com a construccions senyeres hi trobem, pel costat de Barcelona el Santuari de la Bonanova, reconstruït al 1842; i més amunt, cap a ponent, les ruïnes del castell de Bellesguart, residència reial a l'edat mitjana. Pujant cap el cim, cap Vallvidrera es pot trobar la torre de Betlem, propietat de l'Hospital de la Santa Creu, que en aquesta època ja tenia malalts mentals convalescents.

El terreny adquirit no era una superfície urbanitzada amb criteris actuals. Es tractava d'una porció de límits irregulars especialment per la part més propera al Tibidabo, i al nord, amb el torrent anomenat de l'Infern, encara existent.

L'estructura i distribució del manicomi en aquesta època la podem seguir sense dificultats per les descripcions del Reglament de 1874.

Quan al final de 1873 el manicomi de Sant Gervasi inicia les seves activitats té com a base un edifici ubicat en la zona d'unió del terç inferior amb els dos terços superiors

La part superior del terreny, està dedicat a vinyes i alberga una caseta per l'extracció de l'aigua que s'utilitzarà a tota la finca. Disposa d'un cabdal de quaranta plomes d'aigua. Per sota un hort que es dedica al cultiu de verdures. Mes baix l'edifici principal, i al seu costat una plantació d'arbres fruiters.

L'edifici té una terrassa ajardinada en la més immediata proximitat anterior. Un mur de pedra separa d'altre zona ajardinada que dona a l'entrada exterior, connectada per una avinguda central fins a les escales que porten a la terrassa abans esmentada.

La finca està envoltada d'una cerca com és habitual en els manicomis. Donada la inclinació del terreny, els interns poden gaudir sense problemes de la vista privilegiada que n'hi ha: el pla de Barcelona amb els cultius, la recent industrialització, el curs del ferrocarril fumejant, les muntanyes, les poblacions diverses, i el mar.

El disseny de l'edifici ha estat dibuixat pel mestre d'obres Xiró. Giné i Partagàs ha aportat la seva opinió, bevent en les idees de Pi i Molist, que ha publicat recentment la seva darrera obra sobre el disseny de manicomis després de visitar els centres de tota Europa.

Giné aprofitarà la doctrina de Pi i les pròpies reflexions quan analitza el tema al seu tractat d'Higiene, posteriorment a La Frenopatologia.

L'edifici tal com apareix al 1874 no està finalitzat i mostra els murs laterals per on es farà l'expansió. Té un cos central que avança cap a l'entrada, amb patis interiors. De cadascun dels costats surten dues ales. L'edifici té dos pisos.

El pis inferior del cos central es dedicat a l'administració. Les habitacions que n'hi ha són: l'oficina de l'administració, el gabinet de consultes, el gabinet d'observació, les habitacions del metge director, capellà, practicants i personal de servei, la dispensa, els magatzems i la bodega. A continuació, s'arriba a un gran pati, amb corredors porticats als costats, que corresponen respectivament a cadascun dels departaments. També, per aquesta via, s'arriba a la capella i mas enllà a la cuina. El servei religiós es segueix separadament per les persones de cada sexe, sense que es vegin els malalts de cada costat, ja que són paral·lels, oberts cap a l'altar. Al costat de la capella apareixen els dos menjadors.

Hi ha una manifesta voluntat de separar física i visualment els malalts dels dos sexes a la fase d'observació i aguda, i aquestes zones centrals compleixen la funció de separació.

A la part posterior, juntament al pati porticat, al costat de la cuina, estan els menjadors, amb quatre tipus en cada sexe: un per a cada nivell de tarifa: 1ª,2ª i 3ª classe, i altre pels agitats.

Després estan els banys i els aparells hidroteràpics. Hi ha banys d'immersió, tibis, calents i freds, amb diferents varietats segons la força, direcció i grossor del raigs d'aigua. També es disposa d'aparells elèctrics de fadarizació.

La zona destinada als malalts masculins és la que mira a ponent, al Llobregat.

El primer pis de l'edifici central és la convalescència. Al centre hi ha un saló espaiós i a cada costat hi ha els gabinets. Els de la dreta pels homes i els de l'esquerra per a les dones. Aquests dormitoris, per fora tenen vista als jardins, i comuniquen pel centre amb el saló central o sala de reunions. Aquí sí que es permet la convivència de malalts convalescents dels dos sexes, per tal de acostumar-les al tracte recíproc i que serveixi de test de la curació.

També hi són les habitacions de les Religioses Filles de la Caritat de San Vicenç de Paül, que ara són les que tracten les malaltes. Les Carmelites de la Caritat no han vingut a Sant Gervasi i han romàs al servei del manicomi a Gràcia, fins l'any 1873.

Els cossos laterals disposen d'habitacions pels malalts aguts i estables, segons la tarifa pagada i l'estat.
Les habitacions de primera són espaioses i individuals, ocupen la planta baixa i tenen un jardinet d'accés propi.
Els de segona classe no tenen jardí, encara que sí una sortida a una galeria. Normalment hi ha dos malalts.
Els de tercera, al primer pis, son per a quatre malalts i també hi dorm un criat.
Els malalts tranquils tenen les habitacions a la part anterior.
En total hi ha capacitat per a vint malalts de primera classe, trenta de segona i cinquanta de tercera.

Quan els malalts tenen crisis agudes d'agitació són atesos a les anomenades celles forts, cinc per a cada sexe. Les parets es troben acotxades. També hi ha celles per a les cliniqueses, els malalts que no controlen els esfínters i tenen hàbits bruts.
N'hi ha un gimnàs on els homes disposen d'aparells gimnàstics: paral·leles, trapezi, escales, etc.

PROJECTES IMMEDIATS:

Els propietaris manifesten la intenció de duplicar o triplicar la capacitat en el futur, per a la qual cosa les obres continuen des de 1874.
També han pensat en construir quatre cases a l'anglesa, situades a cadascun dels angles del terrenys, destinades a les famílies molt riques, que desitgin viure amb el malalt.

Tenen en projecto un joc de pilota i un dromos, per a exercitar els pensionistes en les contraccions clòniques del sistema muscular.

Aquests projectes es compleixen totalment quan a una primera expansió que correspon a les a les laterals, i quan Giné publica el tractat de Freno-patologia de 1876 ja estan desenvolupats.

COMUNICACIONS:

Es considera ben comunicat segons els conceptes de l'època. Hi ha diferents sistemes d'accés al manicomi.

Per davant passa la carretera d'Horta a Sant Gervasi. Hi ha mig quilòmetre des de l'església de la Bonanova, amb un passeig ben apisonat i borejat d'arbres. De l'estació de ferrocarril de Sant Gervasi al manicomi hi ha uns dos quilòmetres. Els Josepets es troben també a uns dos quilòmetres.
Cada set minuts arriba un tren a l'estació de Sant Gervasi i els propietaris del manicomi han pensat hi posar un cotxe a l'arribada de cada tren, per tal de conduir els visitants, tal com fa el manicomi de Sant Boi.

Cada hora surtin cotxes de la Plaça de Santa Anna, a Barcelona, fins al santuari de la Bonanova. De la Plaça del Pi surten els cotxes de Vallcarca cada 30 minuts i arriben fins a un quilòmetre del manicomi. Del Pla de la Boqueria surt el tramvia cada set minuts i arriba fins els Josepets.

Al poc d'iniciar-se el funcionament a Sant Gervasi, Letamendi publica un reportatge absolutament entusiasta i excessiu en les adjectivacions sobre Giné i sobre la Nova Betlem. Ho fa a La Ilustración Española y Americana, publicada a Madrid, amb tota seguretat la publicació de major prestigi tipogràfic d'Espanya en aquest moment. Letamendi encara hi és a Barcelona, i continua una sèrie de descripcions panegíriques dels manicomis catalans. Precisament quatre mesos abans, al 21 de desembre de 1873, hi havia aparegut altre sobre Antoni Pujadas. I hi ha un de posterior del Frenopàtic.

Com tantes vegades s'observa als negocis editorials, al poc, al 15 de juny, comença una sèrie d'anuncis de la Nova Betlem, amb el mateix format i il·lustració que apareix a La Independència Mèdica, dirigida per Joan Giné i Partagàs.

©Col·legi Oficial de Metges de Barcelona