Vaig conèixer l’Alfonso l’any 85. Jo era un nouvingut que, després d’un període de formació a Mèxic i l’Argentina, va obrir consulta com a metge homeòpata al Maresme. En aquella època, en la qual l’experiència era poca però la passió desbordant, em vaig arribar a l’Acadèmia Mèdico Homeopàtica de Barcelona amb la idea de participar de les activitats que s’hi desenvolupaven.
En aquell temps la seu de l’Acadèmia es trobava a la Rambla de Catalunya 32, 4t, que alhora era una consulta que compartien quatre metges, els quals van rebre del doctor Enrique Peiró Rando un autèntic exemple d’amor, defensa i lliurament a l’homeopatia; el testimoni d’una Acadèmia Mèdico Homeopàtica viva, malgrat les enormes dificultats que va representar l’èxode dels grans homeòpates catalans que es va produir després de la guerra civil.
Aquells quatre metges que, des del quart pis de la Rambla de Catalunya, 32, van assumir amb entusiasme l’enorme repte de tornar a situar l’homeopatia en l’elevat nivell, tant acadèmic com social, clínic i assistencial, que es va saber guanyar des que el 1890 es va fundar l’Acadèmia Mèdico Homeopàtica de Barcelona; aquells quatre metges, repeteixo, eren Jordi Dalmau, Miguel Ángel Luqui, José María Palomares i el nostre estimat Alfonso Fernández Martínez, que al seu dia va ostentar la presidència de l’Acadèmia.
Penso, i n’estic convençut, que aquells anys entre el 80 i el 85, en els quals aquest grup de quatre metges va estar unit al quart pis de la Rambla de Catalunya, van ser l’essència d’un model d’homeopatia, l’homeopatia unicista, que continua abanderant l’Acadèmia Mèdico Homeopàtica de Barcelona, como havia estat des de la seva fundació.
Durant aquest període, tant l’Alfonso com la resta del grup, van desenvolupar una ingent tasca de formació i divulgació de l’homeopatia. Van desfilar per l’Acadèmia grans noms, com Paschero, Masi Elizalde, Proceso Sánchez Ortega, Candegabe, Jacques Imberechets, etc., que van donar lloc a una fornada d’homeòpates de sòlida formació que han posicionat tant l’Acadèmia com a institució com l’homeopatia, en un present de respecte, acceptació i reconeixement, cada vegada més universal.
Vaig conèixer, com deia, l’Alfonso el 85 i el primer record que em ve és el d’un temperament irresistiblement apassionat i, aleshores, la seva gran passió era l’homeopatia. Vivia per i per als seus pacients fent una homeopatia de gran nivell. Estudiava, estava permanentment formant-se, fèiem sessions clíniques en les quals sempre sorprenia amb comentaris aguts i encertats. Sempre anava per davant. Recordo com quan se n’anava de vacances uns dies, carregava a la maleta més històries clíniques que roba i objectes, trucava cada dia, almenys una vegada, per preocupar-se sobre tal o tal pacient la història del qual continuava treballant en la distància.
Sens dubte que hem perdut un company, un amic, un referent, un pilar, un metge, un homeòpata i, des d’aquestes línies, aprofito per recordar els qui han perdut molt més, Raquel la seva vídua i Alfonso, Claudia i Kilian, els seus fills. Una abraçada per a tots ells i descansi en pau.