A l’hora de recordar el doctor Adolfo Ley Valle són moltes les coses que voldríem i podríem dir, però deixant de banda els aspectes biogràfics del personatge, que el van portar a la medicina i particularment a la neurocirurgia de la mà del seu pare, el doctor Adolfo Ley Gracia, i el van fer assolir els més alts nivells del que avui s’anomena “excel·lència”, volem fer esment aquí del vessant humà vist des de la perspectiva de la seva tasca com a cap del Servei de Neurocirurgia de l’Hospital de Can Ruti i mestre de tots els que vam tenir el privilegi de tenir-lo amb nosaltres.
Crec que tots els membres d’aquell Servei que el vam tenir com a cap, avui estarem d’acord que aquest home va pertànyer a una nissaga de caps de servei que actualment, desgraciadament, es troba en extinció, que és aquell estil que consisteix a ser més savi que gestor, que et dona sempre suport perquè et considera “seu”, que “el seu” s’ha de polir i defensar, mestre a qui pots demanar ajuda, que està al teu costat i et dirigeix en el teu aprenentatge d’allò on tu ets feble i ignorant, que et fa saber amb duresa què és que no li agrada, però que també sap trobar el moment de felicitar-te quan creu que has fet alguna cosa ben feta. Que difícil es trobar un cap que sàpiga felicitar! Ell ho feia, i ho feia d’una manera que era prou elegant perquè acabessis satisfet però sense haver aconseguit potenciar la teva vanitat. Que difícil que és això! I, en canvi, ell ho feia d’una manera innata, probablement fins i tot sense ser-ne conscient.
Des de l’emoció de la seva pèrdua, encara recordo el dia que li explicava entre llàgrimes com vaig perdre un pacient al quiròfan, i com ell tractava de consolar-me. Són coses que mai es poden oblidar. Era un cap de caràcter fort quan havia de mostrar severitat, però la seva severitat solament durava el moment de la tensió, i sempre acabava amb la mateixa frase, que no feia distinció entre sexes: “Perdona, mi amor”. Al quiròfan, i malgrat la tensió d’alguns moments, sempre s’hi trobava algun punt divertit. Tots recordarem sempre les particulars descripcions anatòmiques que feia d’algunes estructures neurològiques, emulant fins i tot alguns títols de películ.les conegudes, com per exemple, anomenar “el gordo, el feo y el malo” als tres últims nervis cranials de la part baixa del camp operatori en aquelles sessions quirúrgiques de fosa posterior, o la membrana de “Liliput” per a la membrana de Liliequist, etc, etc..
Nosaltres som de la generació que hem viscut la transició d’aquest tipus de cap de servei a l’altra, i, des del coneixement d’ambdues formes de portar un servei sanitari públic, volem transmetre el nostre condol a les generacions de neurocirurgians més joves perquè creiem que, si ningú no ho evita, no podran gaudir de rebre el mestratge de professionals tan dignes.
La descripció que s’ha fet del personatge com a “home polièdric” no solament sembla completament encertada sinó que fins i tot és paradigmàtica. Era un home de família, d’una gran família, culte, afable, educat i divertit, característiques que em consta que ha sabut transmetre als seus descendents. Una vegada em va dir: “Tú y yo siempre seremos amigos hasta que TU muerte nos separe”. Va encertar una part important del pronòstic que va fer perquè ell se n’ha anat abans que jo, però jo encara sento que soc amic seu, de manera que seguirem sent amics fins que la meva mort ens reuneixi. Descansi en pau.
Finalment, vull dirigir un missatge de suport a la seva família, tota la seva nombrosa família, i especialment a la seva estimada esposa, Fàtima. Tots sabem que ella hauria volgut tenir cura de l’Adolfo pels segles dels segles, fos quin fos el seu estat de salut. Gràcies per l’esforç que heu fet tots per mantenir-lo entre nosaltres ja que també sabem que no ho heu fet per esperit de sacrifici sinó per amor.