Quan has d’escriure la necrològica d’un amic, sempre et resulta difícil resumir en unes poques paraules tota la seva trajectòria i, més encara, les vivències viscudes conjuntament. En Manel i jo vàrem fer el batxillerat elemental, superior i curs preuniversitari al mateix col·legi dels pares Jesuïtes del carrer Casp i, posteriorment, la Llicenciatura de Medicina a la Facultat del carrer Casanova. Els dos teníem bastant clar que l’especialitat que volíem fer després era la d’bstetrícia i ginecologia i per això ens vàrem presentar a les places d’alumnes interns, a les quals llavors podies optar sent encara estudiant de medicina, però sempre que tinguessis aprovada l’assignatura corresponent. Els dos ens vàrem integrar d’aquesta manera a la 1a Clínica Universitària de l’Hospital Clínic, dirigida llavors pel professor Emilio Gil Vernet, on jo vaig seguir els estudis de l’especialitat, però en Manel, molt més inquiet, se’n va anar a l’Hospital de Sant Pau, quan allí es va posar en marxa el Servei d’Obstetrícia i Ginecologia, dirigit primer pel professor Esteban Altirriba (també recentment traspassat), on va fer no sols l’especialitat, sinó que va seguir uns anys més fins que va considerar que tenia la formació suficient i va passar a fer només medicina privada, de la qual va ser sempre un fervent defensor, fins al punt de ser el representant del col·lectiu d’obstetres i ginecòlegs de la medicina privada al Col·legi de Metges de Barcelona.
Compaginava els seus estudis i aportacions al mon de la nostra especialitat amb la seva, diguem-ne, segona vocació, que era la història de la medicina, inclinació segurament heretada del seu pare, que va ser catedràtic d’Història de la Medicina a la Universitat de Barcelona. Essencialment, en aquest terreny, es va dedicar a fer recerca sobre la història de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va ser autor de nombrosos treballs que varen merèixer que, l’any 1977, quan només tenia trenta anys, fos nomenat Acadèmic Corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Aquesta tasca de recerca la va continuar al llarg de la seva vida, recollint una important documentació que, l’abril de 2017, conscient ja de les limitacions produïdes per la malaltia que l’ha acompanyat fins als últims dies, va fer lliurament a través de la seva família de tot aquest fons documental a la Fundació Privada del mateix Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, conjuntament amb diversos objectes i instrumental mèdic, bàsicament relacionats amb l’obstetrícia de gran valor històric.
En Manel va ser un home enormement polifacètic, el podies trobar fàcilment al mercat del llibre vell de l’antic Mercat de Sant Antoni, on no sols comprava llibres sinó que participava activament en discussions sobre autors i estils literaris. Ha estat també un enamorat de la música, que assistia amb freqüència a concerts o practicava amb el piano a casa seva. Però, sens dubte, una de les activitats lúdiques que més l’entusiasmava era fer esport, principalment atletisme. Una de les últimes vegades que vaig parlar amb ell, em va referir entusiasmat que havia fet dues maratons, cosa que havia satisfet totalment els seus objectius en aquest terreny.
En Manel era un home de tracte fàcil, de conversa interessant i amena però, sobretot, amant de la seva professió de metge i de l’especialitat, el que feia que les seves pacients hi confiessin totalment i que fossin també les seves amigues. Les coneixia i se’n recordava tota la vida i, sobretot, les tractava amb gran estima i proximitat, el que el convertia en un metge no sols de prestigi professional, sinó en el prototip de l’humanisme, tant científic, com cultural i humà, a la manera com el professor Laín Entralgo definia l’autèntic metge.
Manel, descansa en pau, has tingut una vida plena i ara segur que tens el premi merescut.