Sempre em resulta difícil parlar d’algú que ens deixa i sobretot quan és un amic. Amb l’Antoni Gallego havíem compartit moltes estones i se’m fa estrany parlar-ne en passat perquè el seu record està molt present en el meu pensament.
L’Antoni era l’amic, el company, el metge lluitador per millorar les condicions de treball dels seus companys, la seva veu es feia sentir amb força per intentar fer avançar el nostre sistema de salut. La nostra amistat va començar fa molts anys, en èpoques grises quan estudiar no era fàcil si no es disposava de recursos ja que calia compaginar els estudis amb el treball.
Ens vam conèixer a l’escola d’infermeria on ell estava d’alumne i jo de professor. L’Antoni era una persona inquieta i va seguir estudiant, es va llicenciar en medicina i es va especialitzar en medicina familiar i comunitària, especialitat que va exercir amb vocació.
Vam coincidir en moments difícils per a la nostra professió a causa de les retallades en el sistema sanitari i vam haver de defensar-lo, ell com a secretari general del Sindicat de Metges de Barcelona i jo com a president del CoMB. Va ser una situació molt difícil on la nostra amistat es va posar a prova, és en aquestes moments d’incertesa on es demostra la vertadera amistat.
L’Antoni era una persona lleial que coneixia les seves responsabilitats i les dels altres, de fortes conviccions que sabia explicar i defensar i mai vaig trobar a faltar la seva confiança i suport en el treball conjunt que vam fer.
Es va afiliar al Sindicat de Metges de Catalunya l’any 1989 i va arribar a ser-ne el seu secretari general, des d’aquesta posició va saber defensar la dignitat de la professió lluitant per millorar-ne les condicions de treball i va lluitar per un conveni propi pels metges per negociar les aspiracions bàsiques del col·lectiu. Ell sempre deia que el metge tenia el coneixement i havia de tenir una posició capdavantera al sistema de salut.
Molts companys el recordaran com una de les persones que més va lluitar per resoldre la situació dels metges que, per manca de places, no varen poder accedir al MIR.
La professió mèdica perd un gran valedor del professionalisme, de les condicions dignes per poder exercir una pràctica mèdica de qualitat.
En els darrers anys la malaltia el va colpejar i ell que coneixia molt bé els drets i deures com a malalt va confiar en el sistema sanitari pel qual tant va lluitar, va seguir el procés amb dignitat i acompanyat pel seu entorn familiar i amical que tant el trobarà a faltar.