El 15 de maig en Santiago Tintoré Ferrer -home bo, metge, cardiòleg- ens va deixar després d'una llarga malaltia portada amb acceptació, serenor, molt de silenci i plena consciència de ser la definitiva.
Santiago nasqué a Barcelona, l'any 1929, fill del metge Santiago Tintoré Grases i de Pilar Ferrer Cendra; estudià al col·legi dels Jesuïtes de Casp i es llicencià com a metge a la Universitat de Barcelona a 1952; es doctorà a la mateixa universitat en 1974 amb Excel·lent cum laude. Cursà les especialitats d'aparell circulatori, cardiologia, pneumologia, medicina de l'esport i medicina del treball. Completà la seva formació al Service de Cardiologie de l´Hôpital Boucicaut de París amb el Prof. Jean Lenègre; a l´Hôpital Sant Pière, a Bru´sselles; al Service de Cardiologie du Prof. André Jouve, Hôpital Jules-Cantini. Marsella; al Carolinska Sjukhuset. Toraxclinic. Service of Prof. Clarence Craaford. Estocolm; a la Mayo Clinic. Rochester. Minnesota. EUA i a l'Institut de Cardiologie de Montreal. Canadà.
Amb més de setanta anys de vida professional exitosa ha mantingut una activitat assistencial, investigadora i docent a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma, així com en la consulta privada. Per la seva meticulositat, dedicació, empatia i eficiència ha estat molt estimat pels seus pacients, alguns dels quals han estat amics fidels durant més de mig segle.
El doctor Tintoré és acadèmic de la Reial Acadèmia Europea de Doctors i Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Fou el meu padrí en el meu ingrés a la Reial Acadèmia Europea de Doctors. El relat succint del més destacable de la seva personalitat ocuparia pàgines i pàgines; aquí vull fer esment tan sols d'uns pocs aspectes.
Els moments més feliços i els de més dolor de la vida els feu en tàndem harmoniós amb María Carmen Codina, la seva muller, mare dels seus quatre fills: Eulàlia, Iago, Marc i Anna.
Vaig tenir l'honor de ser fiduciari de la salut del seu cor en els darrers anys, motiu pel qual ens devíem una estima mútua i vàrem tenir converses llargues sobre el transcendent i sobre l'immanent.
Mai no vàrem parlar de les idees religioses de cadascú. Conversar de les seves no feia cap falta. En els dies terribles de la prova més gran que hom pot patir, com va ser la mort tràgica del seu fill en Marc, Santiago ens va donar el testimoni de fe i esperança més grans que jo he vist mai, acceptant gratuïtament la voluntat del Suprem.
El doctor Tintoré i jo ens vàrem conèixer, fa molts anys, perquè venia al Centre Cardiovascular Sant Jordi com a assistent a unes sessions clíniques, públiques molt interessants que llavors fèiem el dissabte al matí. Fa pocs mesos, quan ja estava malalt de forma irreversible, em va demanar que li expliques per què el "Sant Jordi" li havia causat un fort, deia, "impacte positiu". Estava escrivint un capítol de les seves memòries, per deixar-les als seus fills, sobre aquelles coses que l'havien impactat de forma positiva en el curs de l'existència, oblidant voluntàriament la memòria de les que al llarg de la vida havien estat negatives. Aquesta voluntat de deixar constància explícita del que ell considerava "bondat possible" i abocar en un sac tancat les deixalles negatives, per als seus hereus, em semblà una lliçó exemplar. Haig de dir que el Nadal següent li vaig contestar el que m'havia demanat, en forma de conte encriptat per no fer-li fàcil. Així i tot ho va desxifrar.
Fa poques setmanes em va citar al seu despatx del carrer de Casp. Havia buscat destinació a tots els seus llibres; no quedà res més que la nuesa de les lleixes on de sempre hi havia els llibres; era la forma de dir: "me'n vaig". Si aquella imatge em va fer mal a l'ànima, ja podeu comptar el desconsol per la dissort de la seva absència.