Va néixer a les Planes d'Hostoles, on el seu pare exercia de metge rural. Va estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona, i poc després de la seva llicenciatura (1951) es va formar en l’especialitat d’anestèsia al costat de la doctora Maria Oliveras Collemir, que era cosina germana seva i va ser la primera dona anestesiòloga del nostre país. La doctora Oliveras havia estat alumna del professor R. Machintosh d’Oxford, el qual dirigia la primera càtedra d’Anestèsia a Europa.
Les seves primeres anestèsies, en un moment en què l’especialitat no estava reconeguda oficialment, les va fer, cautelat per la seva cosina, al Servei de Neurocirurgia de l’Hospital Clínic de Barcelona, dirigit pel doctor Alfonso Ley. El 1954, la mateixa doctora Maria Oliveras el va introduir, de la mà del doctor José M. Dexeus, a la Maternitat Provincial de Barcelona, dirigida pel gran obstetra, el doctor Santiago Dexeus Font, i va esdevenir així el primer anestesiòleg d’aquest centre. I molt aviat va començar també a fer anestèsies generals a la Clínica Dexeus de l’avinguda del Tibidabo. El seu destí ja estava decidit: esdevindria el primer i millor anestesiòleg obstetra del país.
Un any després, el 1955, combinava la seva tasca en aquells dos centres amb una col·laboració al Servei de Cirurgia de l’Hospital del Mar i després al Centre Quirúrgic Municipal, on es va forjar en tot tipus d’urgències i problemes quirúrgics.
El 1969 es va decidir introduir l’anestèsia peridural a les sales de parts, cosa gens fàcil atès que encara estaven presents, en l’ànim de tots, els problemes que havia ocasionat feia uns anys l’anestèsia raquídia. A més de la resistència de les pacients i dels metges mateixos, es mancava de l’instrumental adient, que va caldre improvisar. Vaig tenir l’honor de contemplar, a la Maternitat de Barcelona, com Joan Oliveras efectuava, amb èxit i amb gran habilitat, la primera peridural feta a Espanya. Per aquesta raó, i després de publicar, dos anys més tard, un seguit de 500 anestèsies peridurals en parteres sense cap incident, se’l va considerar, amb tota justícia, l’introductor de l’anestèsia peridural a Espanya.
Posteriorment, primer a l’Institut Dexeus de l’avinguda de la Bonanova, i després a l’Institut Universitari Dexeus de l’avinguda Carles III, el doctor Oliveres va organitzar el Servei d'Anestesiologia, que finalment es va estructurar com un departament docent, atès que l’any 1989 el Ministeri d'Educació i Ciència el va acreditar per impartir formació mèdica de postgrau en Anestesiologia i Reanimació. Des de llavors, s’han format en aquesta escola dotzenes d’anestesiòlegs d’arreu del país i molts estrangers.
Però el doctor Joan Oliveras va ser molt més que un bon anestesiòleg. Era un home extraordinàriament bo, amb un caràcter empàtic i humil, que il·luminava els quiròfans. Quan les coses es torçaven en una intervenció, la seva gran serenitat i eficàcia feia que el cirurgià es tranquil·litzés, i la calma tornés. Un sabia que, si ell era present, tot aniria bé.
Físicament era un home ben plantat, elegant, dotat d’un gran atractiu personal, amb un caràcter amigable, dolç i tendre, que mai no perdia els papers. Sempre mesurat i generós. Tenia conviccions profundes, tant en el camp polític com en el social. Era un home de fe, que estimava Catalunya. Però portador d’una ironia, de vegades amb un punt de sarcasme, que modulava les seves opinions. Sabia tractar les persones amb gran humanitat, fos quina fos la seva condició social. En l’ambient hospitalari tothom l’estimava i el respectava. Tractava els seus col·laboradors amb gran delicadesa, interessant-se sempre per la seva família. Les pacients l’adoraven. I quasi diria que la meitat del personal femení de l’hospital n’estava enamorat.
Els seus èxits professionals el van fer mereixedor de multitud de guardons: des del nomenament de soci de Mèrit de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i les Balears fins al premi de la Generalitat de Catalunya al mèrit professional i la medalla Trueta a l’excel·lència mèdica.
El 2001, amb motiu de la seva jubilació, se li va fer un extraordinari homenatge en el curs d’un sopar al recinte del Poble Espanyol de Barcelona. Hi va assistir tot el cos facultatiu de l’Institut Universitari Dexeus i diversos convidats com ara els consellers de Sanitat i Economia del Govern, el president del Col·legi de Metges i alguns diputats, com el Xavier Trias. Van ser molts els que van haver de quedar-se fora perquè el local, malgrat ser força gran, no va tenir prou capacitat per acollir tothom. Totes les intervencions van destacar la gran persona que era Juan Oliveras. M’atreveixo a dir que, personalment, no he conegut un home millor i més bo.
Dins l’àmbit familiar va tenir la sort de tenir una parella extraordinària: la Mariona Bagués, que sempre li va donar suport perquè pogués avançar en la seva carrera i que mai no es va queixar de les absències del seu marit, que abandonava el llit gairebé cada nit a causa de les urgències obstètriques. S’estimaven tendrament. La mort de la seva dona el 2016, que el va deixar orfe del seu afecte, va ser d’alguna manera el principi del seu progressiu deteriorament. Només l’amor dels seus fills i nets temperaven el seu íntim patiment.
Vaig tenir la sort de ser el seu amic. Els últims anys parlàvem per telèfon totes les setmanes. Ens comptàvem les nostres penes, records i malalties, i sé que aquestes converses li anaven molt bé. Però un mal dia va deixar de trucar-me, i jo tampoc no vaig poder contactar amb ell. S’apropava l’inevitable.
Gràcies, Joan, per la teva amistat i el teu exemple. Que el bon Déu t’atorgui el descans etern. Els que et vam estimar mai no t’oblidarem!