Dr. Jaume Bergadà

Jaume Bergadà i Sitjà

1941-2020

Era un metge sensat, de seny, i simpàtic, molt amant de la broma. Era un entusiasta de la seva professió i un lluitador a l’hora d’aconseguir que les coses als hospitals canviessin i funcionessin millor.

Xavier Trias i Vidal de Llobatera, exconseller de Sanitat

El doctor Jaume Bergadà i Sitjà ens va deixar el 29 d’octubre de 2020. La cerimònia del seu comiat estava presidida per una gran fotografia, amb el somriure de sempre i que em van portar molts records.

Ens vam conèixer ja fa gairebé cinquanta anys, a la dècada dels setanta, en coincidir tots dos a l’Hospital Vall d’Hebron. Era un metge sensat, de seny, i simpàtic, molt amant de la broma. Fent guàrdia, els metges el recordarem sempre amb els cordons descordats de les sabates. Era un entusiasta de la seva professió i un lluitador a l’hora d’aconseguir que les coses als hospitals canviessin i funcionessin millor.

Tenia una autèntica vocació pública; junts ens vam presentar a les primeres eleccions sindicals a l’Estat. La veritat és que no érem uns autèntics sindicalistes: volíem canviar les coses, però sobretot lluitant dins del Col·legi de Metges per fer possible la creació del Servei Català de la Salut. A començaments dels vuitanta va formar part de la Junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona que va presidir en Ramon Trias i Rubiès. I, finalment, jo el vaig convèncer per venir a col·laborar a la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya com a responsable d’hospitals a l’Institut Català de la Salut (ICS), ajudant a crear la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública (XHUP), però, sobretot, aplicant la seva experiència i serenitat en la resolució dels problemes existents, i buscant solucions per a la carrera professional de metges i infermeres.

Va ser després subdirector de Serveis Sanitaris, i ell va portar a la Conselleria Salvador Rofes, un altre metge de traumatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, perquè ajudés en l’àmbit dels hospitals concertats. Les opinions de Jaume Bergadà van ser molt importants per a la planificació hospitalària de Catalunya i per fer efectiu el Pla de Salut com a eina de gestió del sistema.

Fins i tot en els moments més difícils, i en vàrem viure molts, com la pandèmia de la sida, en Jaume no perdia la calma. Ni la calma, ni el seu sentit de l’humor. Al seu voltant tothom somreia, creava un molt bon ambient de treball, basat sobretot en la complicitat. Era un professional que generava al seu voltant amistat i, al mateix temps, era també un home tossut, que tenia molt clar el que volia. Per això em van semblar especialment encertats els versos de Raimon que ens van donar en el seu comiat. “Jo vinc d’una lluita / que és sorda i constant, / jo vinc d’un silenci / que romprà la gent / que ara vol ser lliure / i estima la vida, / que exigeix les coses / que li han negat.”

Gràcies, Jaume, per la tasca que has fet durant tots aquests anys per la sanitat catalana.