El doctor José Manuel Sánchez Ortega va néixer el març de 1937 a La Fuente de San Esteban, localitat salmantina de la qual sempre va presumir. Eren temps de postguerra.
Com deien els seus amics: “Alto y delgado, de aspecto vareado, con cierto parecido con el literario personaje de don Quijote.”
Des de ben petit ja va sentir atracció per la sanitat. Va obtenir una beca de la Diputació de Salamanca per cursar la carrera de Medicina, que va finalitzar l’any 1963.
Va debutar professionalment, obligat per les circumstàncies econòmiques, al poble de Garcibuey i també al seu poble de naixement, però ell se sentia atret pel bisturí.
Havia gaudit durant els estudis amb la dissecció de cadàver, i acomboiat per l’obtenció d’una beca de la Fundació Espona, dedicada a la promoció de l’especialització en malalties pulmonars i toràciques, es va dirigir a l’Hospital de Sant Pau, on va aconseguir una plaça com a intern/resident, “entonces sí que eramos residentes”, li agradava recordar. Era l’any 1964.
De bell antuvi, el va acollir el doctor Jacint Raventós, dedicat a la cirurgia cardíaca, però aviat va ser reconduït cap a la Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu atret pel bon fer professional del que seria el seu mestre el doctor Sitges Creus.
Aquell va ser el seu hospital, tal com deia la seva mare, Paca “La Vicentilla”, l’hospital de Jose, ja que, allà, al poble la foto del recinte hospitalari presidia el menjador familiar.
A Barcelona, marinat per la brisa de la Mediterrània, va començar a escriure la seva història de cirurgià, i va finalitzar l’especialització l’any 1968.
Va seguir treballant i fent guàrdies a l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’UCI de l’Hospital del Mar i va acabar al costat del seu mestre, el doctor Sitges Creus, a l’Hospital de Bellvitge a partir del 1972, centre on va esdevenir cap Clínic, cap d’Urgències i professor de l’UAB.
Des de sempre es va interessar per la cirurgia de l’esòfag i la seva tesi doctoral ja va versar sobre l’ús de la sutura mecànica a la cirurgia digestiva, tècnica que va investigar i comprovar in situ durant una estada a Rússia, mitjançant una pistola de sutura circular. Aquest interès el va convertir en referent quirúrgic de la cirurgia esofàgica al país.
L’any 1985 va ser nomenat cap de Servei de Cirurgia a l’Hospital de l’Esperança i posteriorment, el 1993, va traslladar-se al Hospital del Mar, on, després de jubilar-se el 2007, va estar-s’hi fins a l’actualitat, com a cap emèrit.
Com a mèrits acadèmics: va ser secretari de la Societat Catalana de Cirurgia, Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges el 2008 i Premi Virgili l’any 2015, màxim guardó de la Societat.
La demostració de la vàlua tècnica, però també humana, que el caracteritzava com a persona, seria el testimoni dels innombrables pacients que l’adoraven i el seguien anés on anés, també la solidaritat que tenia amb el seu equip en què mai deixava cap company en una situació compromesa a quiròfan: era la taula de salvació de tots.
A més, els seus companys, en cas de patir alguna afecció quirúrgica, volien ser operats per ell. Per això també l’anomenaven el cirurgià de capçalera dels cirurgians.
En Jose va morir el 22 de març de 2020, encara treballant en la cirurgia que tant estimava, doblegat per l’epidèmia de COVID-19. Adéu, estimat mestre i amic, adéu a un charro lígrimo.