No fa gaires dies ens va deixar el doctor Ignasi Poves Prim. Amb 49 anys, era probablement un dels cirurgians pancreàtics espanyols més coneguts i amb més repercussió internacional dels últims temps. Els que vam tenir la sort de conèixer-lo de prop (jo vaig tenir la fortuna de treballar braç a braç amb ell els últims 12 anys de la seva intensa vida) sabem que era un cirurgià audaç, tenaç, intel·ligent i alhora intuïtiu, completament entregat al seu treball, endimoniadament vocacional, autoexigent i poc donat a l'autocomplaença.
Amb ell cada dia era un continu desafiament a la tècnica quirúrgica convencional, que enfocava amb un munt d’abordatges anatòmics gairebé desconeguts, a la qual s'afegia una habilitat gairebé màgica amb el porta laparoscòpic. Fins al punt que pràcticament cap procediment de l’armamentarium d’un bon cirurgià hepatobiliopancreàtic va quedar fora de la seva pràctica quirúrgica, per descomptat per via laparoscòpica (la seva veritable passió). No obstant això, els cirurgians, que habitualment som bastant donats a mitificar d’una manera una mica pueril les figures del quiròfan solem assumir que van néixer amb una habilitat innata fora del nostre abast.
Res més lluny de la realitat, figures genials com l’Ignasi ens recorden una i altra vegada que ho van aconseguir a poc a poc, amb perseverança, equivocant-se molt i sense tenir especials mentors que els donessin suport, però amb un inconformisme i una ment oberta sense igual.
Tanmateix, això forma part del passat i quan veig des d'aquí la seva taula, la seva cadira tan buida i els seus records, em queda el consol d'haver conegut una persona honesta i generosa: un bon amic. Descansi en pau.