Carlota Basil

Carlota Basil i Almirall

(1953-2016)

La Carlota Basil va morir a l’hospital el 13 de Juny, als 62 anys. Era especialista en obstetrícia i ginecologia a l’Hospital del Mar, responsable de la sala d’hospitalització d’aquest servei, i una persona molt apreciada pels seus companys d’especialitat. Les persones com ella, amb elevats ideals de justícia i equitat, fan que rutllin i progressin els comitès hospitalaris relacionats directament amb la seguretat del malalt. No podrem substituir aquesta doctora sensible, entregada a les seves malaltes i dotada d’un alt esperit crític, necessari per donar suport a les mesures més adients per resoldre els problemes del dia a dia en els hospitals. Trobarem a faltar la seva impressionant energia per defensar el que és millor per al malalt.

Mercè López Soques. Banc de Sant, Hospital del Mar.

La Carlota Basil va morir a l’hospital  el 13 de Juny, als 62 anys. Era especialista en obstetrícia i ginecologia a l’Hospital del Mar, responsable de la sala d’hospitalització d’aquest servei, i una persona molt apreciada pels seus companys d’especialitat. També l’apreciàvem molt els metges consultors d’altres serveis clínics de l’hospital, amb qui es relacionava molt sovint cercant la millor atenció possible per les seves malaltes. 

 La seva energía li permetia també ser la secretària del Comitè de Transfusió,  tasca que va desenvolupar continuadament i de la qual se sentia especialment orgullosa. És un fet objectiu que, gràcies al  seu vot i el seu posicionament enèrgic, el Comitè  va poder introduir a  l’Hospital del Mar, l’any 2002, la colocació d’un braçalet per identificar els malalts que havien de ser transfosos i prevenir així un gran nombre de possibles accidents transfusionals.

 Les persones com ella, amb elevats ideals de  justícia i equitat, fan que rutllin i progressin els comitès hospitalaris relacionats directament amb la seguretat del malalt. La Carlota va desenvolupar també una altra activitat en aquest sentit: la creació d’una “Clínica del  ferro” per tractar, per via endovenosa,   l’anèmia ferropènica que tan sovint presenten les dones en edat fèrtil, un tractament que no es pot administrar a l’ambulatori i que ha representat un gran avenç en relació amb el tractament convencional.

No podrem substituir aquesta doctora sensible, entregada a les seves malaltes i dotada d’un alt esperit crític, necessari per donar suport a les mesures més adients per resoldre els problemes del dia a dia en els hospitals. Trobarem a faltar la seva impressionant energia per defensar el que és millor pel malalt.