Anar a l'Inici

QUADERNS DE LA BONA PRAXI Nº 7:

Com actuar quan un metge és portador del virus de la immunodeficiència humana o dels virus de l’hepatitis B o C

 

Introducció
Quin és el risc de transmissió de metge a malalt dels HIV, VHB i VHC.
Quines circumstàncies poden explicar la transmissió d’aquests agents.
Es pot reduir o eliminar aquest risc?
Què s’ha de fer quan un sanitari s’ha infectat o està infectat pel HIV, VHB o VHC.
És recomanable la investigació serològica del personal sanitari?
Responsabilitats legals i ètiques del metge infectat
Responsabilitat de les institucions.
Bibliografia.
ANNEX: Normativa jurídica

 

 Comitè de Redacció

  • Hèlios Pardell i Alentà. Director
  • Àlex Ramos i Torre. Redactor
  • Helena Segura i Badia, Carme Campo i Morató. Secretàries de Redacció

 Comitè Editorial

  • Josep M. Bertran i Soler
  • Mercè Boada i Rovira
  • Miquel Bruguera i Cortada
  • Manuel Cerdà i Vila
  • Xavier Corbella i Virós
  • Laureano Fernández-Cruz Pérez
  • Eduard Gaynés i Palou
  • Joan Gené i Badia
  • Joan Monés i Xiol
  • Jaume Padrós i Selma
  • Manuel Rodríguez Pazos
  • Jaume Roigé i Solé
  • Lluís Salleras i Sanmartí
  • Miquel Vilardell i Tarrés

Experts redactors d’aquest quadern

  • Miquel Bruguera i Cortada
    Servei d’Hepatologia. Hospital Clínic i Provincial. Barcelona
    President del Col_legi Oficial de Metges de Barcelona 
  • Magda Campins i Martí
    Servei de Medicina Preventiva. Hospitals Vall d’Hebron. Barcelona
  • Rafael Esteban i Mur
    Servei d’Hepatologia. Hospital General Vall d’Hebron. Barcelona
  • Josep M. Gatell i Artigas
    Servei de Malalties Infeccioses. Hospital Clínic i Provincial. Barcelona
  • Magda Martínez i Pardo
    Advocat del Col_legi Oficial de Metges de Barcelona
  • José G. Navas i Palacios
    Director-Gerent de l’ Hospital Germans Trias i Pujol. Badalona
  • Domènec Ortega i Alcalde
    Servei de Medicina Nuclear. Hospital General Vall d’Hebron. Barcelona
    Membre de la Comissió de Deontologia del Col_legi Oficial de Metges de Barcelona

 Assessoría científica per a aquest quadern

  • Manuel Rodríguez Pazos
    Catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia. Hospital General Vall d‘Hebron. Barcelona.
  • Emili Huguet i Ràmia
    Catedràtic de Medicina Legal. Facultat de Medicina. UB.
  • Jordi Casabona i Barbarà
    Coordinador del Pla Sanitari de la Sida a Catalunya.
  •  Joan-Artur Caylà i Buqueras
    Cap del Servei d’Epidemiologia. Institut Municipal de Salut Pública. Barcelona.
  •  Lluís Monset i Castells
    Director General de Recursos Sanitaris. Servei Català de la Salut.
  •  Miquel Gallofré i López
    Director Mèdic. Hospital General Vall d’Hebron.
  •  Lluís Salleras i Sanmartí
    Director General de Salut Pública. Departament de Sanitat i Seguretat Social.
  •  Josep Terés i Quiles
    Director Mèdic. Hospital Clínic i Provincial. Barcelona.
  •  Andreu Segura i Benedicto
    Director Institut Universitari de Salut Pública de Catalunya. 
  • Josep Vaqué i Rafart
    Cap de Servei de Medicina Preventiva. Hospital General Vall d’Hebron.
  • Joaquim Oromí i Durich
    Cap del Servei de Medicina Preventiva. Hospital de Bellvitge.
  • Rafael Padrós i Selma
    Cap del Departament de Salut Laboral. Hospital de Sant Pau.

 

INTRODUCCIÓ 

Les punxades i ferides amb agulles i objectes tallants, l’exposició de mucoses o el contacte de pell no intacta amb sang d’una persona infectada són situacions en les quals es pot produir la transmissió del virus de la immunodeficiència humana (HIV) i dels virus de les hepatitis B (VHB) i C (VHC) en el medi sanitari. 

La informació epidemiològica disponible demostra que el risc de transmissió d’aquests virus als pacients a partir de treballadors sanitaris infectats és baix. Malgrat això, aquest és un tema que preocupa molt les autoritats sanitàries i els darrers anys diferents organismes nacionals i internacionals (Center for Disease Control, (CDC) als Estats Units (1-3), Departament de Salut d’Anglaterra (4), Ministeri de Sanitat i Consum espanyol (5), Departament de Sanitat del Govern Basc (6), Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya (7), han establert un seguit de recomanacions que puguin servir de guia i ser utilitzades en els diferents àmbits professionals.

Aquestes recomanacions tenen com a finalitat principal la protecció de la salut de la població que ha de ser atesa per professionals sanitaris, i alhora salvaguardar els drets dels sanitaris infectats per alguns d’aquests agents infecciosos.

Les responsabilitats ètiques i legals que es deriven de l’activitat professional de sanitaris que poden transmetre una infecció als seus pacients justifica que les corporacions professionals es facin responsables d’assessorar els seus membres, i de fixar els criteris de bona praxi mèdica en compliment de la seva responsabilitat de tutelar la salut de la població. Per altra banda, poden influir favorablement creant un clima propici que eviti l’estigmatització dels sanitaris infectats, afavorint la reubicació professional dels que han de modificar la seva activitat habitual i facilitant protecció econòmica mitjançant fórmules d’assegurança en cas d’infecció adquirida durant l’exercici de la professió. El document fa referència als metges, però les seves consideracions poden ser exteses a la totalitat dels professionals sanitaris.

Dades publicades recentment sobre la contagiositat dels sanitaris infectats pel VHB o pel VHC han desactualitzat les recomanacions proposades anteriorment per altres institucions i en justifiquen la revisió.

 

Quin és el risc de transmissió de metge a malalt dels HIV, VHB i VHC  

Risc de transmissió del HIV

L’existència de professionals sanitaris infectats pel HIV és un fet real. Als Estats Units, aproximadament un 5 % dels casos de sida declarats corresponen a sanitaris (8). Catalunya és una de les regions d’Europa on la incidència d’infecció en la població general, tot i ser baixa, (entre el 0,3 i el 0,5 %), (9), és relativament elevada en comparació amb altres regions del continent, el que fa que, sobre la base d’aquesta dada estadística, es pugui estimar que hi poden haver aproximadament uns 75 sanitaris infectats pel HIV a Catalunya.

La bibliografia mèdica conté una sola referència de transmissió del HIV a partir d’un professional sanitari infectat, un dentista de Florida que presumptament va contagiar 6 malalts. Les seqüències del DNA dels aïllats virals dels 6 pacients i del dentista corresponien a la mateixa soca, el que suggereix un origen comú, però no es va poder demostrar quina havia estat la via de transmissió (10-12).

Al gener de 1995, el CDC va recollir informació sobre les característiques laborals, els procediments efectuats i els resultats serològics dels pacients tractats per personal sanitari infectat pel HIV que havien estat notificats a aquest organisme (13). D’un total de 64 sanitaris infectats (cirurgians, dentistes, traumatòlegs, etc.), es va poder disposar d’informació de 51, i de proves serològiques de 22.171 malalts que havien estat atesos per ells. No es va demostrar cap cas de transmissió de la infecció a través de procediments mèdics o quirúrgics. Igualment, el seguiment efectuat a Anglaterra de més de 1.800 pacients atesos per 5 professionals sanitaris infectats pel HIV tampoc no va detectar evidències de transmissió (4). Malgrat la característica retrospectiva d’aquests estudis, aquestes dades són consistents amb la idea inicial que el risc de transmissió del HIV des d’un sanitari infectat a un pacient és molt petit. S’ha calculat en un episodi per cada 42.000 a 420.000 intervencions o procediments (14).

Risc de transmissió del VHB

La transmissió de l’hepatitis B a pacients atesos per sanitaris infectats pel VHB ha estat documentada des de l’any 1972 (15). En un recent estudi es xifraven en 29 el nombre de brots epidèmics relacionats amb un professional sanitari, la majoria cirurgians toràcics o dentistes (16).

Es calcula que als Estats Units al voltant de l’1,1 % dels cirurgians està infectat pel VHB. Tenint en compte que hi ha uns 135.000 cirurgians en exercici actiu que fan al voltant de 135 milions d’intervencions anuals, i que el nombre de casos d’hepatitis B detectats en els seus malalts és petit es pot deduir que el risc de transmissió per als malalts és molt baix (17).

Segons les últimes dades publicades, el CDC ha rebut notificació de 350 casos d’infecció pel VHB en pacients atesos per personal sanitari infectat per aquest virus (16). Els casos corresponen a 34 fonts diferents, la qual cosa vol dir que a partir de cada sanitari implicat en la transmissió s’han infectat una mitjana de 10 malalts. En tots els casos la font era HBeAg positiva i en la majoria s’havien produït incompliments de les normes generals de prevenció de les infeccions. El darrer cas publicat (febrer de 1996) és el d’un cirurgià toràcic HBsAg i HBeAg positiu que va infectar 19 pacients d’un total de 144 malalts operats per ell i estudiats serològicament (16).

Una recent investigació efectuada a Anglaterra a partir de 4 casos d’hepatitis aguda B en malalts no relacionats entre ells i intervinguts quirúrgicament per diferents cirurgians va demostrar també la implicació d’aquests en la transmissió de la infecció (18). Els quatre metges eren portadors de l’HBs Ag, però cap no tenia HBeAg detectable en el sèrum, cosa que indica que l’absència de HBeAg no és en realitat un bon indicador de manca d’infectivitat. El risc ve determinat per la presència de DNA del VHB en el sèrum. 

Considerant que és relativament fàcil identificar el personal sanitari que té capacitat infectiva (DNA-VHB positiu) i que en l’actualitat disposem de fàrmacs útils per reduir la replicació viral, com l’interferò i la lamivudina, el risc de transmissió del VHB podria ser minimitzat.

 Risc de transmissió del VHC

Pel que fa al risc de transmissió del VHC en el medi sanitari a partir d’un professional infectat, la informació disponible és molt escassa. Únicament s’ha publicat un treball on es documenta la transmissió del VHC a partir d’un cirurgià cardíac infectat amb alts nivells de replicació viral a 5 pacients d’un total de 222 malalts intervinguts (19). Això suggereix que la taxa probable de transmissió d’un sanitari amb alts nivells de virèmia estaria al voltant d’un 2 %. 

Recentment s’han documentat casos d’hepatitis C adquirida en centres sanitaris en relació amb procediments diagnòstics o terapèutics en pacients atesos per personal sanitari no infectat (20-22). En alguns d’aquests casos es pot considerar que els sanitaris responsables havien incomplert les mesures de prevenció per evitar la transmissió creuada entre malalts i que havien afavorit involuntàriament la difusió de la infecció.

 

Taula I. Criteris diagnòstics d’infecció en sanitaris i risc per als malalts
Virus Diagnòstic d’infecció Risc per als malalts
HIV anti HIV positiu (confirmat per western blot) molt baix (només s’ha descrit en un cas)
VHB DNA-VHB positiu baix
VHC anti VHC positiu + elevació d’ALT o RNA-VHC positiu (1) molt baix (només descrit en un cas)

  

Quines circumstàncies poden explicar la transmissió d’aquests agents

La majoria de procediments que realitzen els professionals sanitaris infectats no comporten risc de transmissió del HIV, VHB o VHC als seus malalts. Les circumstàncies en les quals aquest risc és possible són les que es poden donar en els denominats "procediments invasors predisponents a exposicions", definits pel CDC l’any 1991 (3).

 

Es defineix com a "procediment invasor" la penetració quirúrgica a teixits, cavitats o òrgans, o la reparació de ferides traumàtiques majors associades amb alguna de les següents circumstàncies:

  • quiròfans, àrees d’urgències i consultes d’odontologia

  • cateterisme cardíac i tècniques d’angiografia

  • part vaginal instrumentat, cesàrias i altres procediments obstètrics amb sagnat.

  • manipulació, incissió o extracció de teixits orals o periorals incloses les dents.

 Els "procediments invasors predisponents a exposicions" serien aquells en els quals hi ha risc de contacte entre la sang d’un treballador sanitari i els teixits o ferida oberta d’un malalt. S’inclouen aquí tots els procediments que es realitzen dins d’una cavitat oberta, ferida o espai amb poca visibilitat, en el qual les mans o dits del cirurgià estan en contacte amb instrumental punxant o tallant (s’inclouen aquí les espícules d’ossos o de dents). En aquests casos hi ha risc de lesió cutània del professional sanitari i que la seva sang entri en contacte amb mucoses o teixits del malalt.

Es consideren especialitats quirúrgiques incloses dins d’aquest grup les reflectides a la Taula II.

Per contra, no es consideren procediments amb risc aquells en els quals les mans o dits del sanitari estan visibles i fora d’una cavitat del pacient, com és el cas de les extraccions de sang, la col_locació i el manteniment de vies vasculars, la realització de sutures en plans superficials, les intervencions per via endoscòpica i la incisió o desbridament d’abscessos no profunds, sempre que se segueixin les mesures establertes pel control de les infeccions.

Aquestes mesures seran d’utilitat no sols per prevenir el risc de transmissió d’agents infecciosos a partir d’un professional sanitari infectat, sinó que també serveixen per minimitzar el risc de transmissió creuada entre els mateixos pacients a través del personal sanitari. És, doncs, molt important esser rigorós en el rentat de mans abans i després de qualsevol manipulació, en la utilització de guants en les tècniques invasores i sempre que es contacti amb mucoses o zones de pell no intacta, en l’esterilització i desinfecció del material, i en la utilització de material d’un sol ús.

Segons això, es podria establir un gradient de risc entre els professionals sanitaris infectats per VIH, VHB o VHC; com es pot veure a la Taula III.

Taula II. Especialitats quirúrgiques que apliquen procediments invasors que predisposen a exposició
  • Ginecologia i obstetrícia
  • Cirurgia abdominal
  • Cirurgia cardiovascular
  • Traumatologia
  • Cirurgia de la cavitat oral

 

Taula III. Gradient de risc de transmissió entre els professionals sanitaris infectats per VIH, VHB o VHC.
Procediments Risc
  1. Sanitaris que no realitzen procediments invasors.
  2. Sanitaris que realitzen procediments invasors, no inclosos en la categoria de predisponents a exposicions.
  3. Sanitaris que realitzen procediments invasors considerats predisponents a exposicions.
•No

•Gairebé nul

•Si

  

ES POT REDUIR O ELIMINAR AQUEST RISC?

Les mesures generals per evitar la transmissió del HIV, VHB i VHC en el medi sanitari són les mateixes que cal adoptar per a la prevenció de la resta de malalties infeccioses transmeses per sang o per líquids corporals (23). Aquestes mesures es fonamenten en les normes d’higiene clàssiques, que els professionals sanitaris haurien de recordar i aplicar en cada moment. Aquestes mesures s’han de seguir sempre, independentment de l’estat serològic del pacient i del professional sanitari, atès que són la millor profilaxi per evitar la transmissió d’aquests i d’altres agents infecciosos.

 L’adopció de les següents mesures evitarà tant el risc de transmissió des del sanitari al pacient com a la inversa. (taula IV):

1. Compliment de les anomenades "mesures de precaució universal" que recomanen que tots els professionals sanitaris utilitzin de forma sistemàtica les mesures de protecció adequades per prevenir el contacte de la pell i mucoses amb sang i líquids corporals (2):

  • Fer servir guants si hi ha possibilitat de contacte amb sang o líquids corporals, de les mucoses o la pell no intacta quan s’hagi d’efectuar qualsevol procediment invasor.
  • S’han de canviar els guants després de cada contacte i sempre que es trenquin o perforin.
  • Tots els professionals sanitaris haurien de prendre precaucions per a la prevenció de ferides causades per agulles, bisturís i altres instruments que puguin penetrar la pell, col_locant-los després del seu ús en contenidors resistents a ruptures.
  • Els professionals sanitaris que tinguin lesions exudatives s’han d’abstenir de l’atenció directa a pacients i del maneig de tot aquell material que s’utilitzi per realitzar procediments invasors fins a la curació de les lesions.

2.Desinfecció i/o esterilització del material

  • No s’ha de reutilitzar en cap cas el material d’un sol ús i s’han d’observar les normes de desinfecció i esterilització de l’instrumental reutilitzable que s’ha de fer servir en procediments invasors.

 3.Vacunació antihepatitis B

  • Tot el personal sanitari hauria d’estar vacunat. S’ha demostrat que amb la vacunació de l’hepatitis B es podrien prevenir més del 95 % dels casos de les hepatitis B de pacients adquirits a través d’un professional sanitari infectat (24). Per tant, i tenint en compte l’elevada eficàcia i seguretat d’aquesta vacuna, s’hauria de considerar la seva obligatorietat. Idealment, els programes de vacunació contra l’hepatitis B s’haurien d’aplicar a les facultats de medicina i les escoles d’infermeria, abans de la incorporació dels sanitaris a l’activitat laboral (25).

4. Utilització de materials de seguretat i de nous materials de protecció

  • Per a la realització de procediments invasors predisponents a exposicions s’ha de considerar la utilització de doble guant o quan sigui possible, si la tècnica quirúrgica ho permet, la utilització de guants reforzats (guants amb malla metàl_lica). Una altra possibilitat és intercalar guants de roba entre dos guants de làtex per dificultar al màxim la punxada o el tall. És molt important procedir al canvi freqüent de guants durant la intervenció quirúrgica.
    No totes les exposicions percutànies que es produeixen durant un procediment invasor són inevitables. Nombrosos estudis han demostrat que el mecanisme més freqüent de punxada durant una intervenció quirúrgica és en fer la sutura. En aquest sentit, la utilització de les noves agulles de sutura romes (blunt suture needles) pot reduir significativament la taxa d’exposicions percutànias per aquest mecanisme (26).
Taula IV. Mesures per evitar la transmissió dels HIV, VHB i VHC
  1. Acompliment de forma sistemàtica de les "precaucions universals" per a la prevenció de malalties infeccioses per sang o líquids corporals.
  2. Desinfecció i/o esterilització del material.
  3. Vacunació contra l’Hepatitis B.
  4. Utilització de materials de seguretat i de nous materials de protecció.

 

QUÈ S’HA DE FER QUAN ES DESCOBREIX QUE UN SANITARI S’HA INFECTAT O ESTÀ INFECTAT PEL VIH, VHB o VHC

 

Les decisions que calgui prendre es basaran en el tipus d’activitat professional i en el tipus d’infecció.

Els treballadors sanitaris que no realitzen procediments invasors i que apliquen les mesures de precaució universal podran continuar treballant sense limitacions especials i s’haurien de sotmetre a controls mèdics periòdics.

Els treballadors sanitaris que realitzen procediments invasors no considerats predisponents a exposicions i que apliquen les mesures de precaució universal podran també desenvolupar la seva feina habitual i hauran de ser sotmesos als controls mèdics pertinents.

En el cas dels treballadors sanitaris que realitzan procediments invasors predisponents a exposicions, la decisió variarà en funció del virus causant de la infecció:

  • HIV. És recomanable que els professionals sanitaris infectats pel HIV s’abstinguin de realitzar procediments invasors predisponents a exposicions
  • VHB. S’abstindran de realitzar aquest tipus de procediments mentre el DNA- VHB sigui positiu.
  • VHC. Els sanitaris amb infecció pel VHC no haurien de realitzar procediments invasors predisponents a exposicions durant el temps en què es mantingui la situació clínica d’infectivitat, la qual vindrà determinada per la positivitat del RNA-VHC.

ABORDATGE DEL CAS EN L’ÀMBIT HOSPITALARI AMB SERVEIS JERARQUITZATS

El sanitari infectat haurà de comunicar la seva situació al Servei de Salut Laboral o de Medicina Preventiva del centre en què treballa. Si l’hospital no té un servei amb aquestes característiques, la institució haurà de nomenar una persona responsable, preferentment un especialista en malalties infeccioses, perquè assumeixi les funcions d’analitzar els casos que eventualment puguin ocòrrer i de prendre decisions. El servei o la persona responsable decidirà segons els criteris d’infectivitat i d’activitat professional de l’afectat esmentats en la secció anterior, les limitacions o mesures que cal adoptar, i ho comunicarà al cap de servei, del departament o de la unitat on desenvolupi la seva activitat professional el sanitari infectat per tal de procedir si cal a modificar la seva activitat. En el cas que el cap de servei no tingui aquesta potestat es farà saber al director mèdic i aquest estudiarà la reubicació del sanitari en un lloc de treball o en funcions que no comportin risc per als malalts. Posteriorment, la persona encarregada del cas farà les reavaluacions mèdiques periòdiques per tal que si es modifica la situació clínica s’adoptin les mesures pertinents per a la reincorporació a la seva pràctica anterior.

La direcció del centre és responsable de garantir la confidencialitat durant tot el procés. El Servei de Salut Laboral o de Medicina Preventiva del Centre hauria de posar en coneixement de la «Comissió d’avaluació de sanitaris infectats per virus transmissibles per sang" (vegis més endavant) els casos detectats i les decisions preses.

En cas que el professional sanitari infectat no ho vulgui comunicar, el metge que li hagi diagnosticat la infecció té l’obligació de posar-ho en coneixement dels serveis abans esmentats, després d’haver informat l’afectat, i quedarà alliberat de l’obligació de guardar el secret professional.

ABORDATGE DEL CAS EN L’ÀMBIT DE LA MEDICINA PRIVADA O EN CENTRES PÚBLICS NO JERARQUIZATS

La persona afectada ha de comunicar la seva situació a la "Comissió d’avaluació de sanitaris infectats per virus transmissible per sang (VHB, VHC, HIV) del COMB" que estarà integrada per un especialista de cada una de les següents matèries: malalties infeccioses, medicina preventiva, salut laboral, hepatologia, dret sanitari i bioètica, la qual li farà les recomanacions adients i s’ocuparà de la vigilància del seu compliment. En aquest àmbit, els advertiments es faran directament al professional afectat amb les màximes garanties de confidencialitat.

Les decisions preses per aquesta Comissió hauran de ser vinculants per al professional i el seu incompliment es considerarà una falta deontològica mereixedora de sanció col_legial.

Les funcions d’aquesta Comissió d’avaluació seran, a més d’atendre casos individuals, les següents:

  1. Servir d’òrgan de consulta per als professionals sanitaris infectats per HIV, VHB o VHC, per als metges que els atenen, per als serveis hospitalaris de Salut Laboral i de Medicina Preventiva i per a la direcció dels centres sanitaris.
  2. Proposar a l’autoritat sanitaria competent l’adopció de mesures en els casos d’incompliment greu de les modificacions o limitacions de la pràctica clínica que s’han recomanat.
  3. Efectuar recomanacions específiques per a noves proves invasores.
  4. Fer recomanacions periòdiques respecte a la vacunació contra l’hepatitis B del personal sanitari.
  5. Vetllar pel manteniment de la confidencialitat en les actuacions seguides en els sanitaris infectats i perquè cap d’ells perdi cap dels seus drets ni pateixi cap tipus de marginació

INVESTIGACIÓ DELS PACIENTS ATESOS PER UN PROFESSIONAL INFECTAT

Actualment no hi ha arguments suficients que justifiquin la investigació rutinària de tots el pacients que han estat atesos per professionals sanitaris amb infecció pel HIV, VHB i/o VHC. Nomès s’hauria de fer en situacions molt especials si es preveu que hi pugui haver un benefici substantiu per al pacient i amb el benentès que es faria de forma confidencial i respectant l’anonimat. La decisió d’emprendre alguna d’aquestes investigacions hauria de ser presa per les autoritats sanitàries o les autoritats judicials.

 

És recomanable la investigació serològica del personal sanitari?

No es considera convenient perqué aquesta mesura és desproporcionada atenent el baix risc de transmissió dels HIV, VHB i VHC en el medi sanitari.

La investigació serològica sistemàtica del personal sanitari te molts inconvenients; en primer lloc, la violació del dret a la intimitat, els problemes legals derivats eventualment de les reclamacions fetes per malalts que van ser atesos per professionals en els quals es descobreixi la infecció, l’aparició d’actituds de rebuig de molts sanitaris d’ocupar-se de malalts que suposin un risc per a ells mateixos i, a l’últim, l’elevat cost econòmic del cribatge. Per contra, només hi hauria un sol avantatge teòric, la disminució del risc de transmissió en el supòsit que hi hagués un elevat nombre de professionals sanitaris que ignoressin la seva condició d’infectats per algun d’aquests virus.

La investigació serològica sistemàtica del personal només s’hauria de plantejar en algunes situacions especials:

  • Investigació d’un brot de casos d’infecció per alguns d’aquests virus en un servei mèdic o quirúrgic decidida per la direcció del centre prèvia comunicació a les autoritats sanitàries i a la comissió d’avaluació de sanitaris infectats per virus transmissibles per sang.
  • Cribatge previ a la incorporació al treball en el cas de professionals que realitzen procediments invasors predisponents a exposicions, personal de les unitats d’hemodiàlisi i personal d’unitats de grans cremats.

 

RESPONSABILITATS ÈTIQUES I LEGALS DELS METGES INFECTATS

El metge té tres tipus de responsabilitats: la deontològica, la civil i la penal. L’ètica o deontològica es deriva de la infracció de la normopraxi, considerada aquesta com la conjunció de tres factors que actuen simultàniament: els coneixements i les habilitats del metge, l’atenció humana que proporciona al malalt i la seva aptitud per efectuar els actes mèdics que se li presentin. La responsabilitat civil o penal es deriva de la infracció de la normopraxi quan s’hi suma l’existència de dany. La responsabilitat serà civil o penal en funció de la importància del dany causat i de la gravetat de la infracció comesa.

RESPONSABILITATS ÈTIQUES.

Quan un metge pateix alguna d’aquestes infeccions, tant els seus coneixements com l’atenció humana que proporciona es mantenen inalterats; el canvi es produeix quan la nova situació el fa no apte per portar a terme determinades maniobres o actes mèdics. En aquest sentit cal considerar dues situacions, segons que el metge infectat conegui o no la seva malaltia:

  1. El metge desconeix la seva infecció. En aquesta situació, en principi, no hi ha cap transgressió a les normes ètiques. Així i tot, caldria tenir en compte alguns aspectes, com el de la realització periòdica de determinacions serològiques preventives per part d’aquells professionals que practiquen maniobres de risc. Encara que el metge, com tot individu, té el dret que es respecti la seva intimitat i no pot, per tant, ésser obligat a fer-se aquestes proves, cal recomanar que se les faci periódicament, atès que un dels principis ètics fonamentals del metge rau en la protecció de la salut dels seus pacients.
  2. El metge coneix la seva infecció. L’obligació del metge que sap que està infectat pel HIV, VHB i/o VHC és la de no ocultar el seu estat i comunicar-ho a l’organisme facultat segons el seu ambit de treball, i seguir estrictament les seves indicacions. No està, però, obligat a informar del seu estat als malalts que ha d’atendre, ja que es considera que el risc és mínim i crearia una innecessària alarma social.

En aquesta situació el metge té el deure ètic de col_laborar en la investigació dels seus pacients, en el cas que es consideri convenient aquesta investigació, tot i respectar el seu dret a mantenir-se en l’anonimat.

RESPONSABILITATS LEGALS

Les responsabilitats legals dels metges, la penal i la civil, es donen si el metge no prova que va actuar amb la deguda diligència, això és, amb una precaució extrema per evitar ocasionar un dany afegit als seus pacients.

Els Tribunals de Justícia espanyols consideren exculpatoris els riscs segurs d’un acte mèdic però entenen que els riscs probables només serveixen com a advertència al metge i al centre en el qual treballa, perquè actuïn amb suma prudència. A títol d’exemple, la sentència del Tribunal Suprem de data 1 de juliol de 1997 estableix com a obligació sanitària "la prevenció activa", considerant que no n’hi ha prou, no és només suficient d’establir mesures de prevenció de riscs sanitaris, si no que cal també verificar que es compleixen. Aquesta conclusió s’extreu del següent paràgraf de la sentència: "Que los antecedentes del paciente sugieren, dada la eventualidad de una infección como la que se produjo, la adopción previa a la intervención de medidas de prevención, fuese con tratamiento específico ad hoc o con la comprobación, en su caso, mediante la verificación de los controles necesarios del estado del material quirúrgico y de las dependencias asistenciales en punto a establecer los niveles de contaminación del mencionado patógeno, medidas que no consta se adoptaran" (sentència d’1-7-97, paràgraf 5 fonament jurídic sisè).

El Tribunal Suprem exigeix, doncs, en cas d’algun dany causat per metges, que el metge i/o el centre provin fefaenment la seva imprevisibilitat i inevitabilitat, considerant que el risc estadístic obliga a "contribuir activament" en la demostració que no va haver-hi negligència ni imprevisió per part del metge i/o del centre.

Aquest estat doctrinal comporta que en els casos d’infecció a pacients per metges portadors del HIV o del virus de l’hepatitis B o C la posició provatòria del metge i del centre s’ha d’adreçar a acreditar fefaentment que s’han adoptat les mesures tendents a eliminar el risc de contagi i que s’han seguit les recomanacions sanitàries corresponents. Òbviament seria causa d’exoneració de responsabilitat l’haver informat el pacient de l’estat de portador del metge i l’assumpció per escrit pel pacient dels riscs derivats.

També s’haurà d’acreditar que detectada la infecció al pacient s’han adoptat les mesures tendents a la reducció i/o pal_liació del dany.

La no acreditació de les mesures indicades pot comportar un pronunciament de responsabilitat penal i/o civil.

La responsabilitat penal, per imprudència greu s’esdevé quan el metge que sap que és portador d’un virus, en període de replicació continua realitzant maniobres o procediments invasors predisponents a exposicions i contagia un pacient.

Aquest supòsit manifesta una conducta exempta de precaucions per part del metge i podria arribar a implicar una pena de privació de llibertat d’un a quatre anys, atès que una infecció derivada de la inocul_lació del virus de la immonudeficiència o dels virus de l’hepatitis B o C es considera lesió greu. Així mateix, com a pena principal o accessòria, s’imposaria la inhabilitació per a l’exercici de la professió, que podria ser de durada superior a la pena de privació de llibertat.

També es considera imprudència greu i, per tant, penalitzada, el cas del metge que estant sotmès a situacions de risc de transmissió adopta una postura omissiva (no vacunació, no determinació, de proves serològiques) i continua realitzant maniobres o procediments invasors predisponents a exposicions i contagia un pacient.

La responsabilitat civil, nascuda d’un acte o una omissió tipificat i penalitzat per constituir delicte d’imprudència greu o menys greu o falta penal d’imprudència, amb la seva conseqüència d’obligació a indemnitzar econòmicament pel dany o perjudici causat, vindrà declarada pels Tribunals del Penal davant l’existència d’una actuació o omissió qualificada d’imprudent, en qualsevol dels seus graus, inclòs el més lleu.

Encara que l’actuació o l’omissió no es consideri falta penal, però sí que suposi negligència, la responsabilitat generada només serà de tipus civil i comportarà el pagament d’una indemnització.

La indemnització econòmica implica, tant en la via penal com en la via civil,la valoració dels perjudicis somàtics, els pecuniaris i els morals, causats al pacient, als seus familiars i en algunes ocasions a altres tercers.

És per l’exposat que davant el risc de patir penes de privació de llibertat, d’inhabilitació per a l’exercici de la professió i d’indemnització econòmica (a banda de les responsabilitats ètiques, deontològiques i morals, administratives i laborals plantejables) s’hagi de significar i recomanar la posada en pràctica per part dels metges i centres de les mesures que redueixen les possibilitats de produir-se el dany, el contagi.

Altres responsabilitats legals poden ser exigides en el marc legislatiu de l’ordre laboral, social o administratiu.

La infracció de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals i del seu reglament ja sigui pel centre (com a empresari) o del metge (com a treballador) o de qualsevol norma jurídica complementària, és susceptible de la imposició de sancions de variada índole, sia econòmica o disciplinària per l’òrgan determinat a l’efecte.

 

RESPONSABILITAT DE LES INSTITUCIONS

Els centres sanitaris tenen responsabilitat davant el seu personal, com davant els pacients o davant la mateixa Administració sanitària o laboral.

L’estructura i els elements de la responsabilitat penal o civil i la necessitat de prova fefaent d’haver adoptat les mesures de precaució que es corresponguin amb les seves competències són els mateixos que els descrits en relació amb les responsabilitats legals dels metges.

La responsabilitat penal podria ser considerada en qualsevol de les persones físiques (gerent, director mèdic, administrador, etc.) que amb les seves decisions manifesten una actuació o omissió important de la qual es derivi un dany a pacients o atesos en el centre o als seus professionals. Els graus de la imprudència i la seva penalització es corresponen amb les sancions: privació de llibertat, inhabilitació professional, obligació d’indemnitzar econòmicament.

La responsabilitat civil, directament exigible al centre, com a persona jurídica, derivarà de l’existència del dany i de la inexistència o deficiència de les mesures orientades a la protecció, la prevenció i a la salvaguarda dels drets que legítimament pertoquin als pacients i professionals sanitaris.

Conseqüentment, els centres estaran obligats a acreditar:

Primer: l’establiment dels plans de protecció i vigilància adequats per a cada àmbit de la seva activitat i segons el risc que cal detectar o evitar.
Segon: l’adopció de les mesures que d’aquests s’esdevinguin.
Tercer: assegurar-se que els professionals sanitaris coneixen i apliquen les mesures de protecció.
Quart: assegurar-se que aquests plans de prevenció i el sistema de vigilància establert no lesionen cap dels drets legítims del seu personal i pacients, especialment els drets a la intimitat i la confidencialitat de les dades sanitàries. En cas de concurrència de drets s’haurà d’atendre als que resultin més preeminents.

La manca d’acreditació d’algun d’aquests punts comportarà pronunciaments de responsabilitats penals, civils o administratives segons procedeixi.

L’Administració sanitària, atenent la seva posició de garant de les prestacions sanitàries del sistema de salut i d’obligació de respondre pels danys causats pel funcionament dels serveis assistencials que finança, està obligada a indemnitzar econòmicament qualsevol cas de contagi llevat que s’acredités que el fet causant es situa fora del cercle d’actuació obligat, que no fos previsible o que sent-ho fos inevitable.

En la generalitat dels casos la responsabilitat de l’Administració sanitària serà només econòmica.

 

BIBLIOGRAFIA

  1. CDC. Recommendations for prevention of HIV transmission in health care settings. MMWR 1987;36(suppl 2S):1S-18S.
  2. CDC. Update: Universal precautions for prevention of transmission of human immunodeficiency virus, hepatitis B and other bloodborne pathogens in health-care settings. MMWR 1988;36:377-388.
  3. CDC. Recommendations for preventing transmission of human immunodeficiency virus and hepatitis B virus to patients during exposure-prone invasive procedures. MMWR 1991;40:RR-8.
  4. Joint Working Party of the Hospital Infection Society and the Surgical Infection Study Group. Risk to surgeons and patients from HIV and hepatitis: guidelines on precautions and management of exposure to blood or body fluids. BMJ 1992;305:1337-1343.
  5. Ministerio de Sanidad y Consumo. Recomendaciones relativas a los profesionales sanitarios portadores del virus de la inmunodeficiencia humana (VIH) y otros virus transmisibles por sangre, virus de la hepatitis B (VHB) y virus de la hepatitis C (VHC). Madrid 1996.
  6. Departamento de Sanidad del Gobierno Vasco. Trabajadores sanitarios portadores del VIH y de otros virus transmitidos por sangre: Recomendaciones a seguir. En accidentes biológicos en profesionales sanitarios Ed. Ministerio de Sanidad y Consumo. 2a. Ed. Madrid 1996.
  7. Programa per a la Prevenció i l’Assistència de la SIDA. Departament de Sanitat i Seguretat Social., Generalitat de Catalunya. La infecció per virus de la immunodeficiencia humana (VIH) en el medi sanitari, Barcelona, 1997.
  8. Chamberland ME, Conley LJ, Bush TJ. Health care workers with AIDS. National Surveillance Update. JAMA, 1991:226;3459-3462.
  9. Generalitat de Catalunya. Sistema integrat de vigilància epidemiològica del VIH/SIDA a Catalunya (SIVES). Informe anual 1996. Document tècnic núm. 4.
  10. CDC. Possible transmission of human Immunodeficiency Virus to a patient during an invasive dental procedure. MMWR 1990;39:489-493.
  11. Ciecielski CA, Marianos DW, On Cy et al. Transmission of humans imnunodeficiency virus in a dental practice. Ann Intern Med 1992;116:798-805.
  12. Ciecielski CA, Marianos DW, Schochetman G, Witte JJ, Jaffe HW. The 1990 Florida dental investigation. The press and the science. Ann Intern Med 1994;121:886-888.
  13. Robert LM, Chamberland ME, Cleveland JL, Marcus R, Gooch BF, Srivastava PU, Culver DH, Jaffe HW, Marianos DW, Panlilio AL, Bell DM. Investigations of patients of health care workers infected with HIV. The Centers for Disease Control and Prevention Database. Ann Intern Med 1995;122:653-657.
  14. Bell DM, Shapiro CN, Culver DH, Martone WJ, Curran JW, Hughes JM. Risk of hepatitis B and human immunodeficiency virus transmission to a patient from an infected surgeon due to percutaneous injury during an invasive procedure: estimates based on a model. Infect Agents Dis 1992;1:263-269.
  15. Garibaldi RA, Rasmussen CM, Holmes AW, Gregg MB. Hospital-acquired serum hepatitis. Report of an outbreak. JAMA 1972;219:1577-1580.
  16. Harpaz R, Von Seidlen L, Averhoff FM, Torners MP, Sinha SD, Kotsoponlou K. Transmission of hepatitis B virus to multiple patients from a surgeon without evidence of inadequate infection control. N Engl J Med 1996;334: 549-554.
  17. Bruguera M. La transmisión de la hepatitis viral del médico al paciente, una circunstancia excepcional. Med Clin (Barc) 1997;108:537-538.
  18. The incident investigation team. Transmission of hepatitis B to patients from four infected surgeons without hepatitis B e antigen. N Engl J Med 1997;336;178-184.
  19. Esteban JI, Gómez J, Martell M, Cabot B, Quer J, Camps J, González A, Otero T, Moya A, Esteban R, Guardia J. Transmission of hepatitis C virus by a cardiac surgeon. N Engl J Med 1996;334:555-560.
  20. Allander T, Medin C, Kacobson SH, Grillner L, Persson MAA. Hepatitis C transmission in a hemodialysis unit: molecular evidence for spread of virus among patients not sharing equipment. J Med Virol 1994;43:415-419.
  21. Allander T, Gruber A, Naghavi M, Beyene A, Söderström T, Björkholm M, Grillner L, Persson MAA. Frequent patient-to-patient transmission of hepatitis C virus in a haematology ward. Lancet 1995;345:603-607.
  22. Prati D, Capelli C, Silvani C, de Mattei C, Bosoni P, Pappalettera M, Mozzi F, Colombo M, Zanella A, Sirchia G. The incidence and risk factors of community-acquired hepatitis C in a cohort of italian blood donors. Hepatology 1997;25:702-704.
  23. Bell DM, Shapiro CN, Gooch BF. Preventing HIV transmission to patients during invasive procedures. J Public Health Dent 1993;53:170-173.
  24. Gerberding JL. The infected health care provider. N Engl J Med 1996;334:594-595. 22.
  25. Bayas JM., Bruguera M., Vilella A., Bare ML., Prat A., Vidal J. et al. Vacunación de estudiantes de Medicina y Enfermería frente a la hepatitis B. Med. Clin. 1993;101;8-11.
  26. CDC. Evaluation of blunt suture needles for preventing percutaneous injuries during gynecologic surgical procedures. New York City, March 1993 - June 1994. MMWR 1997;46:25.

 

ANNEX
RESPONSABILITATS LEGALS: NORMATIVA JURÍDICA

A continuació es detallen els articles dels diferents codis i pronunciaments dels Tribunals de Justícia que recolzen els capítols 7 i 8 d’aquestes recomanacions.

RESPONSABILITAT PENAL - LEGISLACIÓ PENAL - CODI PENAL

Art. 5 "No hay pena sin dolo o imprudencia."

Art. 7 "A los efectos de determinar la Ley Penal aplicable en el tiempo, los delitos y faltas se consideran cometidos en el momento en el que el sujeto ejecuta la acción u omite el acto que estaba obligado."

Art. 10 "Son delitos o faltas las acciones y omisiones dolosas o imprudentes penadas por la Ley."

Art. 21 "Son circunstancias atenuantes: 5. La de haber procedido el culpable a reparar el daño ocasionado a la víctima, o disminuir sus efectos, en cualquier momento del procedimiento y con anterioridad a la celebración del acto del juicio oral."

Art. 27 "Son responsables criminalmente de los delitos y faltas los autores y los cómplices."

Art. 31 "El que actúe como administrador de hecho o de derecho de una persona jurídica, ... responderá personalmente, aunque no concurran en él las condiciones, cualidades o relaciones que la correspondiente figura de delito o falta requiere para ser sujeto activo del mismo, si tales circunstancias se dan en la entidad … en cuyo nombre o representación obre."

Art. 32 "Las penas que pueden imponerse con arreglo a este Código, bien con carácter principal bien como accesorias, son privativas de libertad, privativas de otros derechos y multa."

Art. 33 i següents: Tipus de penes i la seva durada.

Art. 54"Las penas de inhabilitación son accesorias en los casos en que, no imponiéndolas especialmente, la Ley declare que otras penas las llevan consigo."

Art. 109 "1. La ejecución de un hecho descrito por la ley como delito o falta obliga a reparar, en los términos previstos en las leyes, los daños y perjuicios por él causados.

El perjudicado podrá optar, en todo caso, por exigir la responsabilidad civil ante la jurisdicción civil."

Art. 110 "La responsabilidad establecida en el artículo anterior comprende:

1º La restitución (siempre que sea posible, art. 111).

2º La reparación del daño.

3º La indemnización de perjuicios materiales y morales."

Art.113"La indemnización de perjuicios materiales y morales comprenderá no solo los que se hubieran causado al agraviado, sino también los que se hubieren irrogado a sus familiares terceros."

Art. 116 "Toda persona criminalmente responsable de un delito o falta lo es también civilmente si del hecho se derivaran daños o perjuicios..."

Art. 117 "Los aseguradores que hubieran asumido el riesgo de las responsabilidades pecuniarias derivadas del uso o explotación de cualquier bien, empresa, industria o actividad, cuando, como consecuencia de un hecho previsto en este Código, se produzca el evento que determine el riesgo asegurado, serán responsables civiles directos hasta el límite de la indemnización legalmente establecida o convencionalmente pactada, sin perjuicio del derecho de repetición contra quien corresponda."

Art. 121 "El Estado, la Comunidad Autónoma, la provincia, la isla, el municipio y demás entes públicos, según los casos, responden subsidiariamente de los daños causados por los penalmente responsables de los delitos dolosos y culposos, cuando éstos sean autoridad, agentes y contratados de la misma o funcionarios públicos en el ejercicio de sus cargos o funciones siempre que la lesión sea consecuencia directa del funcionamiento de los servicios públicos que les estuvieran confiados, sin perjuicio de la responsabilidad patrimonial derivada del funcionamiento normal o anormal de dichos servicios exigible conforme a las normas de procedimiento administrativo, y sin que, en ningún caso, pueda darse una duplicidad indemnizatoria.

Si se exigiera en el proceso penal la responsabilidad civil de la autoridad, agentes y contratados de la misma o funcionarios públicos, la prestación deberá dirigirse simultáneamente contra la Administración o ente público presuntamente responsable civil subsidiario."

Art. 54 "Las penas de inhabilitación son accesorias en los casos en que no imponiéndolas especialmente, la Ley declare que otras penas las llevan consigo."

Art. 152 "1. El que por imprudencia grave causare alguna de las lesiones previstas en los artículos anteriores será castigado:

1º Con la pena de arresto de siete a veinticuatro fines de semana si se tratare de las lesiones del artículo 147.1."

Art. 147 "1. … lesión que menoscabe su integridad corporal o su salud física o mental, … siempre que la lesión requiera objetivamente para su sanidad, además de una primera asistencia facultativa, tratamiento médico o quirúrgico. La simple vigilancia o seguimiento facultativo del curso de la lesión no se considerará tratamiento médico... "

Art. 152 "2º Con la pena de prisión de uno a tres años si se tratare de las lesiones del artículo 149".

Art. 149 "… pérdida o la inutilidad de un órgano o miembro principal, o de un sentido de impotencia, la esterilidad, una grave deformidad, o una grave enfermedad somática o psíquica,…".

Art. 152 "3º Con la pena de prisión de seis meses a dos años si se tratare de las lesiones del artículo 150".

Art. 150 "… La pérdida o la inutilidad de un órgano o miembro no principal, o la deformidad…"

Art. 152 "... 3. Cuando las lesiones fueren cometidas por imprudencia profesional se impondrá asimismo la pena de inhabilitación especial para el ejercicio de la profesión, oficio o cargo por un período de uno a cuatro años."

Art. 621 "1. Los que por imprudencia grave causaren alguna de las lesiones previstas en el apartado 2 del artículo 147, serán castigados con la pena de multa de uno a dos meses ..."

Art. 147.2 "… menoscabo integridad corporal o salud física o mental de entidad menor a la contemplada en el art. 147.1".

RESPONSABILITAT CIVIL - LEGISLACIÓ CIVIL - CODI CIVIL
COMPLIMENT DE LES OBLIGACIONS I OBLIGACIÓ D’INDEMNITZAR DAVANT UN DANY CAUSAT PER NEGLIGÈNCIA

Art. 1.089 "Las obligaciones nacen de la Ley, de los contratos y cuasi contratos y de los actos y omisiones ilícitos o en que intervenga cualquier género de culpa o negligencia."

Art. 1.092 "Las obligaciones civiles que nazcan de los delitos o faltas se regirán por las disposiciones del Código Penal."

Art. 1.093 "Las que se deriven de actos u omisiones en que intervengan culpa o negligencia no penadas por la Ley, quedarán sometidas a las disposiciones del capítulo 2º del título 16 de este libro."

Art. 1.101 "Quedan sujetos a la indemnización de los daños y perjuicios causados los que en el cumplimiento de sus obligaciones incurrieren en dolo, negligencia o morosidad, y los que de cualquier modo contravinieren al tenor de aquélla."

Art. 1.102 "La responsabilidad procedente del dolo es exigible en todas las obligaciones. La renuncia de la acción para hacerla efectiva es nula."

Art. 1.103 "La responsabilidad que proceda de negligencia es igualmente exigible en el cumplimiento de toda clase de obligaciones; pero podrá moderarse por los Tribunales según los casos."

Art. 1.104 "La culpa o negligencia del deudor consiste en la omisión de aquella diligencia que exija la naturaleza de la obligación y corresponda a las circunstancias de las personas, del tiempo y del lugar.

Cuando la obligación no exprese la diligencia que ha de prestarse en su cumplimiento, se exigirá la que correspondería a un buen padre de familia."

Art. 1.105 "Fuera de los casos expresamente mencionados en la Ley, y de los en que así lo declare la obligación, nadie responderá de aquellos sucesos que no hubieran podido preverse, o que, previstos, fueran inevitables."

Art. 1.214 "Incumbe la prueba de las obligaciones al que reclama su cumplimiento, y la de su extinción al que le opone."

Art. 1.253 "Para que las presunciones no establecidas por la Ley sean apreciables como medio de prueba, es indispensable que entre el hecho demostrado y aquel que se trate de deducir haya un enlace preciso y directo según las reglas del criterio humano."

Art. 1.902 "El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a reparar el daño causado."

Art. 1.903 "La obligación que impone el artículo anterior es exigible, no sólo por los actos u omisiones propios, sino por los de aquellas personas de quienes se debe responder."

CODI DE DEONTOLOGIA - NORMES D’ÈTICA MÈDICA. Aprovat per l’Assemblea General de Metges de Catalunya de 16 de juny de 1997

Art. 78 "El metge ha de negar-se a practicar qualsevol acte mèdic, excepte en cas d’urgència, si considera que no té l’aptitud necessària i/o no disposa dels mitjans adequats per dur-lo a terme i també si existeix la raonable presumpció que el pacient en podria sortir perjudicat. El metge facilitarà l’assistència a qui pugui practicar-lo."

Art. 91 "El metge que se sàpiga malalt, que sigui coneixedor que pot transmetre alguna malaltia o que es vegi amb dificultats per exercir amb plena eficàcia el seu art, té el deure de consultar un altre o altres col_legues perquè valorin la seva capacitat professional i seguir les indicacions que li siguin donades."

Art. 92 "El metge que sàpiga que un altre metge, per les seves condicions de salut, hàbits o possibilitat de contagi, pot perjudicar els pacients, té el deure, amb l’obligada discreció, de comunicar-li i recomanar-li consultar el qui pot aconsellar la millor actuació, i al Col_legi de Metges. El bé dels pacients ha d’ésser sempre prioritari."

• Normes constitucionals en què fonamentar transgressions al dret de protecció de la salut.

Art. 43 "1. Se reconoce el derecho a la protección de la salud.

Compete a los poderes públicos organizar y tutelar la salud pública a través de medidas preventivas y de las prestaciones y servicios necesarios. La Ley establecerá los derechos y deberes de todos al respecto."

Art. 106 "2. Los particulares, en los términos establecidos por la Ley, tendrán derecho a ser indemnizados por toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento de los servicios públicos."

• Normes que propugnen l’obligació de l’Estat d’indemnitzar els perjudicis causats als ciutadans pel normal o anormal funcionament dels serveis públics (entre ells, els assistencials sanitaris) llevat el cas de força major.

Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu.

Art. 139 i següents "Principios de responsabilidad.

Los particulares tendrán derecho a ser indemnizados por las Administraciones Públicas correspondientes, de toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos.

En todo caso, el daño alegado habrá de ser efectivo, evaluable económicamente e individualizado con relación a una persona o grupo de personas.

Las Administraciones Públicas indemnizarán a los particulares por la aplicación de los actos legislativos de naturaleza no expropiatoria de derechos y que éstos no tengan el deber jurídico de soportar, cuando así se establezca en los propios actos legislativos y en los términos que especifiquen dichos actos."

Vegeu també el Reial Decret 429/1993, de 26 de març, pel qual s’aprova el Reglament dels procediments de les Administracions Públiques en matèria de responsabilitat patrimonial.

• Obligació d’indemnitzar tot dany llevat que es provi que tot l’acte (incloses les circumstàncies personals i de l’entorn) fou correcte.

Tribunal Suprem. Recurs núm. 1937/1993.

Sentencia núm. 604/1997 d’1 de juliol.

Ponent: José Almegro Nosete.

• Correspon al metge la prova de la seva diligència.

Tribunal Suprem. Recurs núm. 353/1993.

Sentència núm. 555/1997, de 20 de juny.

Ponent: Ignacio Sierra Gil.

• Responsabilitat objectiva per no provar la prevenció del dany.

Tribunal Suprem. Recurs núm. 1950/1993.

Sentència núm. 508/1997, de 8 de juny.

Ponent: Alfonso Villagomez Rodil.

• Dret a indemnització dels usuaris per danys en utilitzar serveis (inclou els sanitaris).

Llei de Consumidors i Usuaris.

Art. 25 "El consumidor y el usuario tienen derecho a ser indemnizados por los daños y perjuicios demostrados que el consumo de bienes o la utilización de productos o servicios les irroguen salvo de aquellos daños y perjuicios estén causados por su culpa excesiva o por la de personas de las que deba responder civilmente."

Art. 26 "Las acciones u omisiones de quienes proceden, importan, suministran o facilitan productos o servicios a los consumidores o usuarios, determinantes de daños o perjuicios a aquéllos, a menos que conste o se acredite que se han cumplido debidamente las exigencias y requisitos reglamentariamente establecidos y los demás cuidados y diligencias que exige la naturaleza del producto."

Art. 28,1 "No obstante lo dispuesto en los artículos anteriores, se responderá de los daños originados en el correcto uso y consumo de bienes y servicios, cuando por su propia naturaleza o estar así reglamentariamente establecido, incluyan necesariamente la garantía de niveles determinados de pureza, eficacia o seguridad, en condiciones objetivas de determinación y supongan controles técnicos, profesionales o sistemáticos de calidad, hasta llegar en debidas condiciones al consumidor o usuario

2. En todo caso, se consideran sometidos a este régimen de responsabilidad los productos alimenticios, los de higiene y limpieza, cosméticos, especialidades y productos farmacéuticos, servicios sanitarios, de gas y electricidad, electrodomésticos y ascensores, medio de transporte, vehículos a motor y juguetes y productos dirigidos a los niños."

• Prevenció de Risc Laboral.

Llei 31/1995

Reial Decret 39/1997, de 17 de gener (BOE del dia 31), reglamenta la Llei 31/1995.

Resolució de 13 de gener de 1997 (BOE d’11 de febrer de 1997). Direcció General de Treball i Migracions. Publica el Pacte per a la prevenció de riscs laborals en Centres de l’INSALUD.

 

 

©Col·legi Oficial de
Metges de Barcelona