Notícies

 

 

El decàleg complementa les normes professionals i deontològiques ja existents en aquesta matèria i serà d’obligat compliment per part dels metges en cas que indiquin teràpies complementàries. El document Principis per a l’ús mèdic de les teràpies complementàries. Document de posició del CCMC deixa molt clar que l’ús de teràpies complementàries en l’exercici de la medicina implica que l’abordatge de la malaltia que afecta el pacient comprendrà, abans que res, la indicació del tractament basat en els coneixements mèdics validats. 

 

A partir d’aquí, la indicació de teràpies complementàries per part d’un metge, així com la seva divulgació, han d’anar acompanyades d’informació molt clara sobre el caràcter no substitutori d’aquests procediments en relació als tractaments validats. El procés d’informació al pacient ha de ser molt rigorós. El metge té l’obligació d’insistir en la necessitat de no abandonar cap tractament principal i necessari. Ha de vetllar, a més, perquè l’aplicació de teràpies complementàries no interfereixi amb l’acció dels tractaments principals ni pugui perjudicar el pacient. 

 

El document exclou del concepte de teràpies complementàries aquells procediments que indueixen de manera clara a l’abandonament de tractaments validats per la comunitat mèdica (com la Nova Medicina Germànica o Mètode Hamer, la Bioeneuroemoció, la dieta miraculosa del pH, etc.), així com l’ús de productes o procediments no autoritzats o prohibits per a l’ús humà (MMS, derivats del vesc, etc.). 

 

Aquests són els 10 principis que cal tenir en compte: 

 

1.  S’ha de realitzar sempre als pacients atesos una anamnesi correcta i una exploració clínica en funció del motiu de consulta i s'ha de fer una orientació diagnòstica el més precisa possible, basant-se en criteris comuns de la classificació de les malalties com a entitats nosològiques i no només en diagnòstics compresos en el marc de la teràpia complementària de manera exclusiva o excloent.    
2. Si el pacient demanda tractaments que tenen caràcter complementari, ha de ser advertit de manera clara i entenedora del caràcter no convencional i complementari del tractament per a la malaltia que li afecta.   
3. El metge haurà d’informar el pacient de la necessitat de no abandonar cap tractament necessari i advertir-lo de manera clara que el tractament complementari no és una alternativa terapèutica i que no és substitutori de cap tractament.
4. Els tractaments sense validació científica o que no figurin en guies o manuals de pràctica clínica o altre document equivalent recolzat per una societat científica per a processos específics s’han de pautar sempre de manera complementària al tractament de base i amb la pertinent derivació o coordinació amb el metge que realitzi el seguiment i el tractament principal.
5. Tot metge ha de vetllar perquè l'aplicació de teràpies complementàries no interfereixi amb l'acció dels tractaments principals ni pugui perjudicar el pacient per la seva malaltia.
6. El metge, previ a recomanar o pautar tractaments complementaris, si no tingués coneixements suficients sobre els tractaments validats en les guies clíniques o no tingués prou experiència d'ús dels mateixos per a la malaltia que pateix el pacient, haurà de derivar-lo a un col·lega amb l'experiència necessària per garantir una atenció mèdica de qualitat, tot vetllant per la seguretat clínica del pacient.
7. Queden exclosos del concepte de teràpies complementàries aquells procediments (Nova Medicina Germànica, Mètode Hamer, Bioneuroemoció, la dieta miraculosa del pH, etc.) que indueixen de manera clara a l'abandonament dels tractaments que la comunitat mèdica recomana, així com l'ús de procediments o productes no autoritzats o prohibits de manera explícita per a l'ús humà, com, per exemple, el MMS o derivats del vesc, entre d’altres.
8. Cal mantenir un compromís de formació continuada, basada també en actualitzacions del coneixement científic validat per a les patologies ateses, a més de la formació que es pugui dur a terme en relació a teràpies complementàries que practiqui el professional.
9. Les accions de divulgació o formació en qualsevol teràpia complementària han d'advertir de manera clara i inequívoca del paper complementari que tenen els tractaments i incloure sempre quines són les recomanacions vigents en la comunitat mèdica per a cada patologia.
10. Els professionals han de mantenir un compromís amb la recerca biomèdica en aquells camps en què el coneixement mèdic ha de progressar per generar evidències vàlides.

Més informació

• Document de posició: Pincipis per a l’ús mèdic de les teràpies complementàries