Mentre era refugiat, mai no va deixar d'estudiar i d'escriure. En aquells temps redactà el Diari íntim, publicat no fa massa anys.
Al final de maig de 1938, diversos metges van ser cridats per la Comandància de Sanitat a servir l'exèrcit republicà. Tarrés no va fugir com altres.
"M'he presentat a la Prefectura Superior de Sanitat. Hi havia convocats cent vint metges. Ens n'hi hem presentat només vuit." Al front va escriure, dia a dia, el famós Diari de guerra. Només amb aquest llibre, que de fet van ser cinc petites llibretes de lletra menuda i atapeïda, un es pot fer una idea de la immensitat de la figura d'en Tarrés.
Al front va patir fam, fred, polls, pors, com tots, i, a més, les contínues burles dels soldats companys contra el més sagrat. No obstant això, molts d'ells el van arribar a respectar de debò. La seva fama arribà espontàniament als hospitals de la rereguarda: el malalt curat pel Tarrés no requeria repàs. Les seves cures eren perfectes.
"No
estic aquí perquè combregui amb les vostres idees.
Jo he vingut perquè sé que puc fer un servei a
molts germans meus que sofreixen." A la seva farmaciola
(una capsa amb la creu roja pintada, que es conserva al Memorial
Tarrés) hi tenia vacunes antitífiques. Un comissari
que el vigilava de prop perquè el considerava un traïdor
va agafar el tifus. "Guardava les vacunes per a mi,
però com que tu t'has posat malalt, ara les necessites."Hi ha moltes coses mèdiques dignes de remarcar al seu diari. Per exemple, l'anomenat tractament dels cinc pams, ja que eren només cinc els medicaments a l'abast (quan hi eren tots). El primer pam, el cap, només es podia tractar amb aspirina. El segon era el pit, i es tractava amb benzoat. El tercer, l'estómac, amb bicarbonat. El quart, l'aparell genitourinari, amb permanganat. I el cinquè, el locomotor, amb salicilat de sosa.
El
22 de juliol de 1938, a la sagnant batalla de Valadredo, escriu
al seu diari una crònica d'interès històric:
"De les set del matí a les set del vespre hem
assistit 225 ferits. N'han quedat abandonats al camp de batalla
una cinquantena més i seixanta morts comptats. He assistit
ferides de tota mena. Les més greus són les de
bala explosiva, les de metralla per morter, de les quals n'he
vist d'horribles: amputacions traumàtiques, les carns
en pelleringa, braços destrossats, mans deformes. Amb
tot, hem tingut ferides de molta sort. Crisis de neurosi de
guerra, hemoptisis per commoció per explosió d'obús."“Avui l´aviació ha fet de les seves. De bon matí s´ha deixat sentir, i al migdia han vingut vint “paves” amb els seus respectius caces, que no hem pogut comptar. Feia dies que no els havíem vist.”
“Aquí sí que no puc sortir a passeig, fora que tingui ganes d´exposar-me a alguna bala. La vida és insípida i avorrida.”
“A cada casa voldrien obsequiar-me de tot el que tenen. Ens han donat figues seques, panses, ametlles i vi bo. Pobra gent. Llaminer com sóc, poc saben com els ho agraeixo.”
“La vida espiritual és l´única cosa que fa de bon suportar tot això. A ella m´acullo.”
“Sota un cel blau i bonic, un sol brillant, mediterrani; una temperatura agradable. Llimoners, tarongers, mandariners, plens de fruits d´or. Tot espera que arribi l´hora de la pau.”
