L'any 1921 començà la carrera de Medicina a Barcelona, mentre residia al barri de Gràcia. Anava fins a l'Hospital Clínic i Provincial a peu per estalviar-se el cost del tramvia. Sempre estalviava per la mare i les germanes, i pels pobres.

En els sis anys d'estudis de Medicina va obtenir 24 excel·lents, quinze dels quals "amb premi". En acabar, obtingué el Premi Extraordinari de Llicenciatura. Havia dedicat tot el temps disponible a la seva formació científica. D'ell es deia: "Tarrés és d'aquells que només en passa un de tant en tant, a la Facultat." Es llicencià en Medicina i Cirurgia el 26 de juny de 1928.

El professor Francesc Esquerdo l'ajudà àdhuc econòmicament quan els apassionaments polítics del moment li provocaren la pèrdua de la beca d'estudis de què gaudia, i el va nomenar ajudant de càtedra i el seu substitut a les classes de Medicina Interna de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Universitat Autònoma de Barcelona): "Tarrés ha assolit la categoria d'un bon clínic, malgrat la seva joventut." Les seves classes sobre la nefropatia lipoide, per exemple, eren excepcionals: no eren conferències de principiant, sinó lliçons de mestre. En aquells moments creia fermament en una afirmació que deia sovint: "La Medicina és el mitjà més adequat per servir Déu en els cossos i les ànimes dels nostres semblants."

Poc abans d´acabar la carrera, tres coses importants li succeïren:
1.- La mort del pare als seus braços. Això l’esquinçà alhora que li augmentà la responsabilitat familiar.
2.- La renúncia voluntària i perpètua a una possible esposa.
3.- El reviscolament de la seva crida al sacerdoci (aleshores el seu gran secret).

Tarrés era un orador excel·lent, poeta i jovial conversador. Fins i tot tenia un petit vici molt dels nostres dies: li agradava molt conduir -tenia un Opel que ell considerava un instrument de treball- amb el qual corria molt per Barcelona, tocant la botzina tant com podia, en una època sense gaire semàfors i amb uns vianants força indisciplinats.

Tarrés va ser un high standard investigator, alhora que un real world practitioner. Encara no havia acabat la carrera quan va substituir el metge d'Avinyó per malaltia. El qui el va presentar digué amb molt bon humor: "Mireu, aquí us porto un xicot, carregat de matrícules d'honor, que està per acabar la carrera.

No sé si en fareu res." "Farem el que podrem", va ser la resposta confusa de l'estudiant. Després va suplir el metge de Monistrol de Calders.

Exercí la professió lliure a Barcelona. Primer llogà un piset al número 20 del carrer Goya del barri de Gràcia. Més endavant, en resultar-li insuficient, llogà un despatx al carrer Gran de Gràcia 93, 2n. 1a.

Les paraules següents d'en Tarrés estan escollides per il·lustrar el concepte que tenia de la praxi mèdica en general: "Que bonic que és entrar en una casa humil i pobra, on el metge pot comptar sols amb una cadira per seure. En aquestes cases humils, quan entra el metge el miren amb gran respecte. Li volen dir moltes coses i aquest respecte els priva de parlar-li. Si en aquests casos el metge és afectuós i s'asseu a l'espona del llit del malalt, i dissimula totes les misèries que l'envolten, certament que es guanyarà els cors d'aquella família. Jo tinc la convicció que el metge ha de triomfar per dues virtuts: la de la seva ciència i la de la seva caritat." Moltes vegades, en visitar un malalt pobre, deixava discretament els diners perquè pogués comprar les medecines.

Fou metge de rics i de pobres. Però a aquests darrers els tenia un afecte especial. Més endavant va fundar la Clínica de la Mercè, per a tuberculosos pobres.