President del COMB

Col·legiat 4.625

Hepatòleg

Professor titular de Medicina (UB)

Consultor sènior d'Hepatologia de l'Hospital Clínic

Un exemple que demostra la necessitat de més autonomia de gestió en el sector públic

Dr. Miquel Bruguera - dimarts 12.12.2006 - 14.36

Al diari La Vanguardia del 10 de desembre va aparèixer un reportatge escrit per un periodista nord americà en el qual examinava el creixement espectacular dels tractaments de rejoveniment, considerant que les intervencions, tant mèdiques com quirúrgiques, antienvelliment s'han convertit en un sector de negoci que mou una quantitat considerable de dòlars als Estats Units, ja que el nombre de gent, homes i dones, que les sol·liciten augmenta de manera progressiva. La conseqüència d'aquest fet ha estat que un elevat nombre de metges generalistes i especialistes han canviat la seva activitat per introduir-se en el camp de la medicina estètica on hi han moltes més oportunitats de fer diners.

En el nostre país no tenim dades sobre la magnitud d'aquest fet. El nombre de metges que es dediquen a la medicina estètica i cosmètica va en augment, però no tenim dades de quants abandonen una activitat al sector públic, usualment no massa ben pagada, i sovint poc gratificant degut a la pressió assistencial que tenen la majoria de metges, per passar a la medicina estètica. Treballar en el sector privat té dos elements positius que no té fer-ho en el sector públic, més guanys i més autonomia. La sanitat pública que ha d'afrontar el problema de la manca de metges ha de veure clar que per retenir-los dins el sector ha de pagar millor i de concedir més autonomia en l'organització del treball.

Està arribant el dia en què la seguretat de tenir una feina estable per tota la vida ja no és un element que per si sol té suficient atractiu si no s'associa a altres elements de satisfacció professional.

Hem començat a treballar en el Consell de la Professió

Dr. Miquel Bruguera - dijous 21.9.2006 - 17.26

S'han iniciat els treballs de la Comissió sobre l'Ordenació de la Professió, que depèn del Consell de la Professió Mèdica de Catalunya, i que jo presideixo. En l'ordre de prioritats que hem establert s'ha acordat elaborar un “Informe sobre la necessitat de metges en el Sistema Sanitari Català”.


La idea que falten metges en el sistema de salut català s'ha estès en els darrers anys entre els directius de les institucions sanitàries i els responsables del Departament de Salut, i ha passat als mitjans de comunicació socials, especialment arran de la iniciativa d'alguns alts directius del sistema d'anar a buscar metges a altres països, com Colòmbia i el Marroc. Aquesta situació de manca de metges ja s'havia plantejat uns quants anys abans en determinats països de la UE, com Anglaterra, França, Portugal, i països escandinaus, i s'ha atribuït al desequilibri entre la producció de metges de formació autòctona i les necessitats assistencials. Els coordinadors dels centres d'Atenció Primària i els caps de serveis d'hospitals també tenen la vivència que falten metges.


Aquesta idea que falten metges a Catalunya prové bàsicament de les dificultats que els gestors del sistema constaten per trobar metges que vulguin cobrir certs llocs de treball, especialment aquells que comporten un contracte precari, per exemple, per fer guàrdies, o una activitat poc il·lusionant, com són les suplències o els reforços, o els llocs de treball estan molt allunyats de la ciutat de Barcelona.


El que he proposat a la Comissió que ha de redactar aquest informe ha estat, en primer terme, examinar si la falta de metges és un fenomen general o circumscrit a algunes especialitats, o només a certes feines o a certs llocs de treball. En el cas que es donin totes aquestes mancances, determinar quin és el seu ordre d'importància. En segon lloc examinar perquè el sistema sanitari públic es troba a Catalunya en aquesta situació de dèficit de metges i, finalment, formular propostes per a la seva correcció.


El nostre punt de partida es que són diversos els factors que influeixen en el desequilibri entre el nombre de metges disponibles i el que ens cal per satisfer totes les necessitats en Atenció Sanitària. Un cop establert podrem suggerir quin hauria de ser l'ordre d'actuacions més convenient per assegurar el major impacte si s'eliminessin aquests factors causals. Alguns, potser els més importants, com la immigració i l'envelliment de la població, no es poden modificar. Però altres, segurament permeten una acció correctora que no podem demorar.

Catalunya s'està convertint en un país importador de metges

Dr. Miquel Bruguera - divendres 26.5.2006 - 15.54

La mancança de metges per cobrir certes places de centres sanitaris de la Sanitat Pública de Catalunya es va fent més accentuada. Fa un parell de dies em van entrevistar sobre aquesta qüestió per un programa de televisió dedicat a la immigració. La periodista trobava poc comprensible que hi haguessin metges joves, sense una feina consolidada, que no volguessin anar a hospitals de comarques allunyades de Barcelona, i li costava entendre que anar- se'n lluny de la ciutat de Barcelona representés un greu inconvenient per molts, alguns dels quals tenen pis a Barcelona i una parella que ha trobat feina a Barcelona o a la vora. Li vaig explicat que si en aquests hospitals comarcals paguessin millor que als hospitals de les grans ciutats segurament tindrien menys dificultats per trobar metges del país, però com que no volen, o no poden, pagar millor, els han d'anar a buscar a fora, a països més pobres on paguen els metges molt pitjor que no pas a Catalunya, per això vénen encantats.
Això pot tenir conseqüències negatives perquè els metges que contracten no han passat cap avaluació que acrediti que tenen els coneixements necessaris per exercir amb competència.


El problema és que els metges volen quedar-se, per raons diverses però sempre justificades, a centres de Barcelona o del seu entorn encara que paguin malament. Als grans hospitals de Barcelona i als de les comarques pròximes els gestors no tenen gaire problemes per trobar metges, malgrat els sous baixos. Potser alguns gestors del sistema sanitari públic pensen que no cal pagar-nos millor, perquè plaça que queda buida plaça que s'ocupa ràpidament. No obstant, en un futur no molt llunyà també hi haurà problemes per trobar metges en aquests hospitals. Seguirem anant a buscar-los a l'estranger o es prendrà algun dia la decisió de pagar bé els metges de la sanitat pública?

Els metges hem de frenar l'excessiva medicalització de la vida dels nostres pacients?

Dr. Miquel Bruguera - divendres 19.5.2006 - 8.15

El dia 1 d'abril es va publicar al British Medical Journal (BMJ) un article sobre una nova malaltia: el trastorn per dèficit de motivació. Aparentment aquesta malaltia seria una forma molt accentuada de ganduleria, que precisa pel seu diagnòstic d'una tomografia per emissió de positrons. L'article comentava que un laboratori estava investigant una molècula que podria ser útil en aquesta malaltia (sic). Dues setmanes després el mateix BMJ deia que l'article era una innocentada (l'1 d'abril és als països anglosaxons el Dia dels Innocents), però alguns mitjans de comunicació general van donar la notícia, ja que era perfectament creïble en una època com la que estem de medicalització creixent de les nostres vides.


Molts problemes i contingències de la vida, com l'envelliment, la menopausa, la tristesa, les frustracions, la inseguretat, s'han convertit en els últims anys en qüestions mèdiques perquè hi ha medicines per combatre-les o per alleujar-les. La indústria farmacèutica és la màxima beneficiària de la creació de malalties noves i s'esforça en trobar líders d'opinió entre els metges amb prestigi, molts dels quals es brinden, sovint sense adonar-se del mal que fan, a fer de propagandistes d'aquests conceptes.


Altres cops no es creen malalties sinó que sota la noble intenció de promoure la salut i de prevenir la malaltia ens dediquem a combatre farmacològicament factors de risc de certes malalties, com la hipercolesterolèmia o l'osteoporosi, procediment que porta indefectiblement a convertir gent que encara està sana en gent malalta, o que es pensa que ja està malalta.


Això em porta a constatar una contradicció del nostre sistema sanitari públic. Ens demanen als metges que gastem menys en farmàcia però empenyen els metges dels CAPs a cultivar programes per buscar gent que tingui el colesterol alt, la qual cosa obliga a receptar estatines, o més recentment a buscar factors de risc de depressió, motiu pel qual ens exposem a incrementar de manera molt accentuada la prescripció d'antidepressius. Hi ha algun estudi local, és a dir, fet amb gent d'aquí, que demostri que aquesta política assistencial en la Primària farà més feliços les persones que es tractin? No seran aquestes polítiques un dels factors que massifica les consultes i que obliga anar a buscar metges a l'estranger?

La vaga de metges s'ha acabat

Dr. Miquel Bruguera - dimarts 16.5.2006 - 18.58

Aquestes darreres setmanes els metges hem estat en un primer pla com a conseqüència de la vaga convocada pel sindicat majoritari dels metges, “Metges de Catalunya”. Al meu parer el més destacat de la vaga ha estat: 1) el seu seguiment majoritari, tant en els hospitals grans i petits com en els CAPS; 2) les resistències dels representants de la Conselleria a la taula de negociacions en cedir a les peticions dels metges; 3) que molts metges que consideraven que estaven en vaga, i que per tant no cobraran els dies no treballats, anaven a l'hospital perquè no volien deixar abandonats els malalts greus que tenien al seu càrrec; i 4) que ha estat viscuda pels ciutadans com una vaga justificada quan han sabut com de malament estan pagats els metges catalans del sector públic i la pressió assistencial que han de patir.


Ara no és el moment d'examinar les raons de la vaga, ni les causes de la insatisfacció que ha portat els metges a utilitzar una forma de protesta que utilitzem ben poc per por als perjudicis que una vaga pugui causar. Ara és el moment de preparar el futur. L'instrument que ha ofert la consellera Geli, el Consell de la Professió Mèdica, amb les seves dues comissions, la de l'ordenació professional i la de les qüestions laborals, pot fer canviar, a mig termini però molt substancialment, les condicions de treball dels metges, i contribuir a recuperar la moral perduda i millorar la seva influencia en els òrgans de govern de les institucions sanitàries.


Aquesta millora de la influència no s'ha de veure com la recuperació d'un poder mèdic perdut, sinó com un oferiment generós del coneixement i de l'expertesa que només tenim nosaltres de com s'ha de fer la feina de metge per què tingui la màxima eficiència en benefici dels ciutadans. No obstant haurem d'estar amatents per què aquest consell sigui un instrument operatiu i no simplement una fórmula amb la que l'Administració vulgui tenir-nos entretinguts. Si no és operatiu sempre ens quedarà el recurs de protestar de la presa de pèl.

Desencontre entre els Col·legis de Metges Catalans

Dr. Miquel Bruguera - divendres 5.5.2006 - 15.29

Després d'uns dies de silenci reemprenc el blog. Pensava, desprès d'escriure el darrer, aparegut el dia 27 d'abril, que la vaga de metges estava a punt d'acabar. Greu error d'apreciació. Deu dies després encara s'està negociant.
Aquesta situació no afavoreix ningú.

Tal com es desprèn dels mitjans de comunicació existeix una discrepància entre el Col·legi de Metges de Barcelona i els altres tres col·legis catalans. Aquesta discrepància ve del fet que ens neguéssim a subscriure un document dels col·legis de Lleida, Tarragona i Girona en el que es feia la consideració que “no hi havia justificació de mantenir la vaga”. El seu argument provenia del fet que la consellera de Salut havia acceptat modificar la composició de les comissions de treball integrades en el Consell de la Professió Mèdica, acceptant les peticions dels col·legis de metges. Segur que aquesta discrepància entre els col·legis portarà cua.

La Junta de Govern del COMB ha manifestat sempre, i recalco la paraula sempre, 1) que els metges que treballen en el sector públic tenen tota la raó de queixar-se de la seva situació laboral i retributiva, 2) que el sindicat de metges és qui ha de liderar les reivindicacions, perquè estan relacionades amb les condicions laborals, terreny que correspon als sindicats i no als col·legis professionals, 3) que una vaga de metges és molt més delicada que una vaga feta per altres treballadors, perquè incideix en la salut dels ciutadans i només s'ha d' iniciar quan s'hagin esgotat les vies per obtenir el que es reclama, 4) que només el sindicat, que és qui ha iniciat la vaga, està facultat per aturar-la.

Creiem que els metges tenim el dret d'estar informats de com van les negociacions i de quines són les raons per les que s'arriba o no a un acord. Fins ara tota la informació, els metges la reben dels mitjans de comunicació general i de les exposicions que delegats locals expressen a les assemblees dels hospitals i als centres d'atenció primària. Això és totalment insuficient.

Els metges tenim dret a reclamar transparència als negociadors. Volem saber on està l'aturador, quins són els punts d'acord i els de desacord. És que ningú escriu cap paper en les reunions de negociació? És que són converses secretes les que mantenen els representants de la conselleria i del sindicat? Com s'explica que al sortir d'una sessió de negociació siguin tant diferents les explicacions d'uns i d'altres?

El COMB demana a les parts informació per a què es coneguin les propostes en concret i per tant els metges puguem obrar en conseqüència. Brindem la nostre pàgina web per a què la informació arribi a tothom.

La proposta de creació d'un Consell de la Professió Mèdica

Dr. Miquel Bruguera - dijous 27.4.2006 - 11.10

Un dels oferiments de la consellera Geli per satisfer els metges i donar-los raons per desconvocar la vaga promoguda pel sindicat Metges de Catalunya ha estat la promesa de crear un Consell de la Professió Mèdica de Catalunya, amb la finalitat que actuï com a òrgan de consulta , participació i d'establiment d'acords dels metges per al desenvolupament de les polítiques professionals, acadèmiques i formatives del personal mèdic i de les qüestions lligades a l'exercici de la professió. El Col·legi i el Sindicat van conèixer aquest projecte directament en diverses reunions que van sostenir alts càrrecs del Departament de Salut amb els directius del Sindicat i del Col·legi de metges de Barcelona, i també a través de la lectura d'un esborrany del projecte d'ordre per a la creació d'aquest Consell. Independentment l'un de l'altre, Sindicat i Col·legi es van mostrar satisfets amb la idea que inicialment se'ls hi va exposar, però descontents amb el text que se'ns ha mostrat.

En resum, el nostre descontent, el del Col·legi de Barcelona, es basa fonamentalment en què la representació del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya en el Consell de la Professió que es vol crear és ridícula, dos membres d'un total de les vint-i-cinc persones que ha de tenir el Consell, el qual ha de tenir unes funcions que, en part, coincideixen en els seus trets principals amb les que ja tenen els col·legis. És que amb aquesta mesura es vol reduir encara més el nostre paper? El sindicat es queixa perquè no es contempla entre les funcions d'aquest consell una influència clara i decisòria en els convenis col·lectius entre patronal i treballadors del sector sanitari.

En conclusió, un instrument que podria resoldre molts dels problemes dels metges sembla que neix avortat. Un es pregunta per què. Serà perquè el Departament segueix amb una inèrcia que ens impedirà aprofitar l'oportunitat dels canvis de fons sobre els que de paraula metges i Conselleria semblava que estàvem d'acord. Al capdavall potser sí que hauríem de creure que el Departament està massa influenciat pel que exigeixen UGT i CCOO, que no volen que els representants dels metges tinguin protagonisme davant els problemes que els afecten directament? De moment, la falta de sensibilitat en dissenyar un Consell de la Professió que sembli operatiu a col·legis i sindicat ha tingut com a conseqüència immediata que la vaga continuï.

La vaga s'ha desconvocat però les reivindicacions persisteixen

Dr. Miquel Bruguera - dimarts 4.4.2006 - 13.25

Torno a escriure el blog després d'una setmana a l'Argentina on vaig anar a donar un curs al qual m'havia compromès feia mesos. A la meva tornada he rebut la notícia que el Sindicat “Metges de Catalunya” havia desconvocat la vaga dels dies 4 i 5 d'abril, perquè s'asseia a negociar amb el Departament de Salut. No tinc cap dubte de que l'èxit de mobilització que ha tingut aquesta vaga ha influït en la decisió del Departament de Salut per tornar a parlar dels problemes dels metges i les seves solucions.

M'alegro molt de l'èxit que ha representat per “Metges de Catalunya” la mobilització de tants metges i espero resultats positius de la negociació. Des de fa molts anys he defensat la necessitat que teníem els metges de tenir un sindicat potent, liderat per gent amb criteri i gran capacitat negociadora, perquè si no tenim un sindicat fort ningú no defensarà les interessos laborals dels metges, ja que els col·legis professionals no tenen per llei aquesta funció. Prova d'aquest criteri és el paper determinant que vaig tenir en la fusió del Sindicat de Metges i la FAMHOC, que va resultar en l'actual Sindicat “Metges de Catalunya”. Sempre he defensat que Col·legi i Sindicat haurien d'estar ben coordinats ja que cada institució té funcions clarament diferenciades, però totes acaben incidint en la defensa dels interessos dels metges.

En aquest cas no hi ha hagut descoordinació. Vàrem respectar la decisió del Sindicat d'anar a la vaga. En compreníem les raons, ja que el descontent dels metges és prou obvi. A la darrera Assemblea de Compromissaris hi va haver una petició expressa a la Junta de Govern del COMB, petició que va rebre el suport dels màxims dirigents del Sindicat, d'intermediar davant del Departament de Salut. Voldria creure que el nostre contacte va ajudar a estovar la situació i a l'inici de les actuals converses.

Desconcert davant els decrets del Departament de Sanitat

Dr. Miquel Bruguera - dimecres 22.3.2006 - 11.45

La nostra Administració sanitària ha iniciat des de fa poc més d'un any una accelerada carrera legislativa: dos decrets ja publicats al DOG, el de la jubilació dels metges de l'ICS als 65 anys i el de la integració obligatòria dels metges de contingent, un tercer decret sobre la regulació de la pràctica de les teràpies naturals, del qual van presentar dissabte passat el projecte, i l'avantprojecte de la Llei de l'ICS. I no ens en agrada cap.

Els dos primers decrets van posar en evidència que no hi havia cap voluntat per part, no sé si de l'ICS o del Departament de Salut, d'estalviar dificultats als metges afectats per aquests decrets. En diverses reunions, com a representants dels afectats, vàrem sol·licitar als responsables d'impulsar els dos decrets que no els tiressin endavant, però que si ho feien es busquessin fórmules per respectar els drets d'aquell a qui l'aplicació del decret modificaria de manera molt notable les seves expectatives vitals.

Vàrem recórrer a tots els arguments possibles per tractar de convèncer, sense utilitzar cap amenaça. El resultat ja el sabeu, els dos decrets estan aprovats i no s'ha demostrat cap predisposició a pal·liar els efectes negatius que aquests decrets tenen per la vida de molts companys.

Ara tenim davant nostre el projecte de decret que regula la pràctica de les teràpies naturals, és a dir les medicines alternatives i complementàries. Si s'aprova el decret tal com està redactat acabarem tenint dues classes de sanitaris, els professionals que han passat per la facultat de medicina i uns altres, sense cap títol, que estaran autoritzats per fer el mateix, és a dir a diagnosticar i tractar malalts, i només hauran passat per escoles privades de teràpies naturals. Amb la finalitat de protegir els ciutadans acabarem confonent-los encara més. Ja hem fet públic que impugnarem aquest decret si no canvia substancialment d'acord a les nostres recomanacions.

Em pregunto ara si no hauríem d'haver interposat un recurs contra els dos primers decrets, el de les jubilacions i el de la integració dels metges de contingent. Vàrem pensar que ens entendríem amb els directius de l'ICS, perquè creiem en el discurs de la consellera, però sembla que la política de recursos humans que segueix el Departament de Salut va per un altre camí i no demostra gaire voluntat d'entesa. Sembla guiar-se més per principis que per raons de caràcter pràctic. Si ens falten metges i els van a buscar a Colòmbia, per què jubilen els de 65 anys i per què fan la vida impossible als metges de contingent, forçant molts d'ells que abandonin el sistema sanitari públic?

Inconvenients de les vagues mèdiques

Dr. Miquel Bruguera - dilluns 20.3.2006 - 12.27

Aquest blog està adquirint un caràcter més bel·ligerant del que havia esperat. Trobo fantàstic que es converteixi en una plataforma d'expressió ben oberta i lliure, on es manifestin les discrepàncies de criteri i d'opinió, encara que a vegades aquestes discrepàncies adoptin un to massa irritat, usualment amagat darrera d'un pseudònim.

Els comentaris al darrers escrits demostren que la majoria dels que escriuen estan descontents amb la situació del metge en el sistema sanitari públic, però només una part d'ells creuen que una vaga pot canviar la situació i fer desaparèixer algunes de les causes de la insatisfacció. Els que volen vaga, perquè creuen que és un bon instrument de reivindicació, haurien d'acceptar que molts metges pensin que una vaga va en contra de l'essència del paper del metge en la societat, i per tant que no en podem fer.

Les vagues de metges són un boomerang que acaba anant en contra nostre. Ens fan perdre credibilitat i respecte, especialment si la vaga no reclama res en concret, sinó moltes coses a la vegada, el que la fa incomprensible per a la gent del carrer. Agreugen el que més es critica del sistema sanitari, com són les llistes d'espera, i poden posar en risc algunes persones que no hauran rebut els dies de vaga l'assistència que necessitaven. Per altra banda la vaga de metges no ens estalvia feina, perquè els malalts que un no visita el dia que fa vaga els haurà de veure un altre dia.

Les vagues obreres es fan, majoritàriament, per demanar més salari, menys horari, més vacances, o que no acomiaden treballadors, en contra de la voluntat de la Propietat, la qual cedeix a les peticions si pensa que aturar la producció amb la vaga és més perjudicial per als seus interessos que no pas cedir al que demanen els treballadors. Els metges de la sanitat pública estem en una situació diferent de la dels obrers, malgrat que el fet d'estar assalariats ens assimila. Nosaltres estem al servei de la societat, i no té sentit fer una vaga contra la societat, que és com si diguéssim contra els altres ciutadans.

L'Administració sanitària no és el nostre patró, sinó que actua per delegació de la pròpia societat per gestionar l'atenció sanitària. Segurament, la societat en general vol que es tracti bé als metges, certament millor que no pas ho fa l'Administració. Potser el que caldria és un Tribunal d'Arbitratge, format per homes i dones bons, que en representació de la societat, no del govern, prengués decisions vinculants per a totes les parts en cas de litigi entre metges i Administració, tribunal que hauria d'actuar davant les queixes dels metges i abans que aquests facin una vaga.

Què som els metges, treballadors o professionals sanitaris?

Dr. Miquel Bruguera - dimecres 15.3.2006 - 10.24

L'activitat sanitària és cada dia més pluridisciplinària. Al binomi tradicional, metges i infermeres, s'han anat incorporant biòlegs, químics, economistes, informàtics que treballen juntament amb els metges i les infermeres en el marc de les organitzacions sanitàries. En aquestes organitzacions treballen, a més, altres persones sense qualificació universitària, com auxiliars, personal de manteniment, de neteja, zeladors, i administratius, que en sentit estricte no fan una feina sanitària, sinó una feina en l'àmbit sanitari que no difereix de la que podrien fer en altres empreses de serveis.

Segurament per simplificar, a tots ens diuen treballadors sanitaris, afavorint d'aquesta manera un procés iniciat ja fa molts anys de dilució del paper dels metges en les organitzacions sanitàries, malgrat que els metges són els que prenen les decisions més importants des del punt de vista econòmic, com són la prescripció farmacèutica i les peticions de proves i exploracions. Aquesta denominació de treballadors sanitaris, comú per a tots els que estem en organitzacions sanitàries, justifica també una sola veu que els representi en les taules de negociació, sia amb les patronals del sector o amb la pròpia administració (ICS). Tots sabem que en aquestes taules els metges no som representats per companys metges, sinó per representants dels sindicats de classe, CCOO i UGT, que són els que acorden amb patronals i Administració quant hem de cobrar els metges.

Aquest fet ha determinat que des de fa molts anys el salari del metge s'hagi anat devaluant perquè els augments retributius s'han anat aplicant de manera lineal, iguals per a tots els treballadors. En conseqüència el ventall salarial s'ha anat aprimant, fet que podria considerar-se progressista, però que és clarament injust, perquè són els metges qui tenen en les organitzacions sanitàries el rol més determinant, de major dificultat i de més gran responsabilitat i un període d'aprenentatge que usualment arriba als 10 anys.

Hem de reivindicar que nosaltres som professionals sanitaris, perquè exercim una professió que no és una ocupació laboral o simplement una feina. Una professió és força més. Exercir una professió obliga a complir amb un codi deontològic, al manteniment de la competència, a perseguir l'excel·lència, i a actuar amb altruisme. Això ens hauria de donar dret a un conveni franja, on els nostres representants sindicals, tant metges com nosaltres, discutissin el salari i les condicions de treball dels metges, sense intervenció dels sindicats de classe. Només llavors ens podrem considerar ben tractats.

Donant més voltes a la insatisfacció dels metges

Dr. Miquel Bruguera - dilluns 13.3.2006 - 11.38

En el darrer blog comentava algunes de les causes de la insatisfacció dels metges, un dels problemes més greus que té la professió mèdica a tots els països desenvolupats. La cerca de les causes d'un problema és un mètode útil per tractar de trobar-hi solucions. Deia que la insatisfacció dels metges es reduiria si ens paguessin millor, si tinguéssim més autonomia per gestionar el nostre treball i si ens alliberessin de la sobrecàrrega de treball, ja que crec que un baix salari, poca autonomia i massa feina són causes d'insatisfacció, especialment quan es donen a la vegada, com els hi passa a molts metges.

Una altra aproximació, complementària a la que acabo de comentar, seria veure com són i què fan els metges que no estan insatisfets amb la seva feina, per detectar com s'ha de buscar la satisfacció professional. Aquesta era l'orientació que tenia un estudi que vaig llegir fa temps, en el que per mitjà d'una enquesta s'investigava quin era el grau de satisfacció personal que tenia un grup de cirurgians, de gastroenteròlegs, de radiòlegs i d'oncòlegs per aclarir en quina mesura el tipus de treball influeix en la satisfacció professional. La hipòtesi era que els oncòlegs estarien més cremats que els altres metges perquè tractaven amb malalts que tenien una alta taxa de mortalitat. L'estudi va demostrar que els menys “cremats” eren els cirurgians (no ni havia cap de “cremat”) i els més “cremats” els radiòlegs.

L'explicació que donaven els autors era que els cirurgians eren els que més gestionaven el seu treball, ja que tenien més autonomia per determinar quantes operacions farien, com les ferien, a qui les farien....i que per aquesta feina rebien l'admiració i l'agraïment dels malalts. Els més frustrats eren els radiòlegs perquè treballaven a pressió, sotmesos a l'exigència de metges i malalts, amb la tensió de fer un diagnòstic sovint difícil i compromès, sense rebre l'aplaudiment de companys ni de malalts. El punt clau estaria, doncs, en la gratificació moral que un rep quan et diuen que fas bé la teva feina i que, si no la reps quan creus que la mereixes, és causa de desencís.

El resultat d'una petita enquesta personal, no publicada, em fa coincidir amb aquesta valoració. Els metges que es senten gratificats en la seva feina no estan desil·lusionats o insatisfets, encara que no estiguin contents amb el seu salari. Això és el que passa amb els metges que fan una activitat acadèmica i publiquen o donen conferències, perquè reben la gratificació de ser valorats, o el que passa als que estan molt vinculats a la docència perquè perceben l'agraïment dels deixebles, i també passa als que reben una valoració positiva dels seus comandaments i no recriminacions.

Els gestors dels nostres establiments sanitaris, hospitals i CAPs tenen en les organitzacions que dirigeixen uns professionals de gran qualitat, que fan grans esforços per mantenir un nivell assistencial de qualitat malgrat les limitacions econòmiques i l'excessiva pressió assistencial. Voldria que tinguessin present que tenen una responsabilitat moral i social molt gran, ja que d'ells depèn en gran mesura la satisfacció dels seus metges, ja que ells poden regular la pressió assistencial i també poden establir mecanismes per al reconeixement dels metges que millor compleixen amb els objectius de la institució. Ja seria hora que assumissin aquesta responsabilitat.

Tenim els metges la paranoia que la societat no ens estima?

Dr. Miquel Bruguera - dimarts 7.3.2006 - 15.44

En un diari del dissabte 4 de març hi havia una notícia que ocupava mitja pàgina amb un titular que deia “Miles de personas salen en defensa de los médicos de Leganés”. Vaig pensar que al menys aquests milers de persones estimaven prou els seus metges per sortir al carrer i dir-ho ben fort, malgrat les acusacions que aplicaven sedacions irregulars que van causar la mort a uns quants pacients.

Jo estic convençut que tant els ciutadans que van al metge sovint com els que no hi van gairebé mai tenen un alt concepte dels metges. Això també és el que diuen les enquestes en què es valoren les diferents professions. Els metges sempre encapçalen el rànquing de les professions millor valorades, seguits dels bombers i dels investigadors. I si això és cert, per què una gran proporció de metges diuen que estan insatisfets i decebuts en l'exercici de la professió degut a la pèrdua del respecte de la població i l'autoritat dins el sistema sanitari? No serà que estan insatisfets per altres raons i culpen els malalts d'aquesta situació?

És ben cert que els metges necessitem, potser més que altres professions, que la gent ens estimi, perquè la feina de metge exigeix una relació molt intensa amb els malalts i aquesta relació metge-malalt no es fa bé sense una corrent d'afectivitat que els uneixi. Tot i que les relacions metge-malalt tendeixen a deteriorar-se quan es produeixen en un marc inapropiat, com ho són aquells centres d'atenció primària o aquells serveis d'urgència sobresaturats de gent en els que el metge no pot portar la iniciativa, en la major part del sistema sanitari aquestes relacions no són dolentes. Per tant jo tinc la convicció que l'atribució a la pèrdua de respecte per part dels malalts per explicar la insatisfacció dels metges és només una coartada per no buscar altres raons més plausibles. Quines poden ser, doncs les autèntiques raons de la insatisfacció dels metges? Jo n'apuntaria tres:

1) Menys salari del que un considera que es mereix.

2) Poca llibertat per fer la feina, pròpia de l'assalariament.

3) Excessiva pressió assistencial.

Si aquestes són les causes de la frustració professional parlem clar, no ens fem les víctimes i actuem dins de les organitzacions que empleen els metges per corregir-les, i fem pressió per recuperar un grau suficient d'autonomia en el nostre treball que ens permeti treballar amb menys pressió.

Buscar especialistes a fora no pot ser una solució

Dr. Miquel Bruguera - dilluns 6.3.2006 - 12.09

Benvolguts companys i companyes, amb l'inici del mandat de la nova junta, elegida el 14 de febrer d'enguany, ens proposem encetar nous projectes col·legials i millorar iniciatives que ja estaven en marxa, però que necessitaven una actualització. Una d'aquestes és la pàgina web del COMB, que volem que sigui més àgil, més interessant, més interactiva i més entretinguda. Entre altres novetats que anireu descobrint a la pàgina web a mesura que us hi connecteu s'inclou aquest blog, que vol ser un fil directe entre el president del Col·legi i els col·legiats, on tractem de les coses que van passant en el camp de la sanitat catalana. Com és propi dels blogs esperem les aportacions dels companys al voltant dels temes que anirem tractant.

Per estrenar aquesta secció voldria parlar d'un tema candent a la sanitat espanyola, que és la manca de metges d'algunes especialitats, i que ha motivat unes declaracions del Director d'Assistència Primària de l'ICS, aparegudes el dissabte 25 de febrer a El Periódico de Catalunya. En aquestes declaracions explicava que, acompanyat de la cap de personal de l'ICS, anirien a Bogotà, Mèxic i el Marroc a buscar anestesiòlegs, radiòlegs i obstetres.

Us prometo que he quedat garratibat en llegir-ho per diverses raons:

1. Aquests dos alts càrrecs del Departament de Salut són els més adients per fer aquesta feina?

Amb aquests fitxatges resoldrem la manca d'especialistes?

2. Quin salari prometen a aquests metges? El mateix que als metges indígenes o diferent?

3. Aquest és l'únic pla que té el Departament per fer front a les dificultats que tenen molts hospitals, especialment els petits per resoldre la manca d'especialistes?

4. Com lliga el fet d'anar a buscar metges a altres països amb la jubilació anticipada als 65 anys i obligatòria dels metges d'aquí?

Segurament anar a buscar especialistes a fora no pot ser una solució definitiva. L'entenc com a provisional, a l'espera que hi hagi un pla més ben estructurat. Sorprèn, no obstant, que un dels països amb una taxa més alta de metges per habitants (42 per 10.000), hagi d'importar metges. No serà que tenim un sistema sanitari que s'ha de reformar per fer-lo més eficient? És cert que la població catalana ha crescut un 16,5 % en els darrers 5 anys, sense que hagi anat augmentant en paral·lel el nombre de joves que acaben la carrera de medicina, nombre que ha anat més aviat a la baixa per por d'acumular novament un pool de metges que no poden fer l'especialitat. També és cert que la població catalana s'ha anat envellint, la qual cosa té com a conseqüència més patologia i més necessitat d'assistència mèdica. Però potser el problema que tenim davant nostre no és únicament el de manca de metges, sinó més aviat de manca d'hores de treball de metge, que potser es podria resoldre amb els metges que tenim si se'ls pagués millor (molt millor) la feina que s'ha de fer. Pagar millor és la mare del xai. Si paguessin millor, molts metges estarien disposats a fer jornades de treball una mica més llargues però millor pagades. No crec que l'Administració ho hagi consultat. No seria millor invertir els diners que hauran de pagar als metges que volen importar els metges d'aquí, de manera que aquests no hagin de marxar a treballar a Portugal o a Anglaterra perquè paguen millor que a Espanya?

En l'aspecte específic dels anestesiòlegs es poden buscar altres fórmules. Aquí n'apunto algunes. A curt termini caldria plantejar la delegació de certes funcions que ara només exerceixen els anestesiòlegs, p.e. als endoscopistes per fer les sedacions necessàries per les seves exploracions o als internistes pel tractament del dolor. Es podria superar l'encotillament contractual que impedeix que un metge pugui prestar serveis a més d'una institució, de manera que alguns hospitals puguin disposar d'especialistes que també treballen en un altre horari en altres centres públics, tal com passa en l'exercici privat, on no falten anestesiòlegs perquè estan millor pagats. A més llarg termini s'ha d'aplicar el principi de troncalitat que contempla la LOPS, aprovada fa pocs anys, de manera que hi hagi una formació comuna en especialitats pròximes, com Anestesiologia i Medicina Intensiva, que permetria el pas d'una especialitat a l'altra amb un temps breu de formació específica.

Finalment voldria fer constar la preocupació de la World Medical Association (WMA) que metges de països en desenvolupament emigrin als països més rics perquè així es contribueix a frenar el seu progrés. Això és el que diu una resolució del 15 de maig de 2005 i que podeu trobar a la plana web de la WMA.

• Resolució de la WMA